Bienvenidos

Unitat Didàctica 1

Història social del Dret.
Les fonts del dret.
Fonts del dret laboral































Professora: J. Montserrat Boyero Martín
Curs 2009-2010
CFGM Administratiu













Índex
Índex 5
Introducció 7
Objectius 9
1. Teoria general del dret 11
1.1. Concepte de dret 11
1.2. Característiques del dret 12
1.2.1. Caràcter normatiu 12
1.2.2. Caràcter coercitiu 13
1.2.3. Caràcter social 14
1.3. Fonts del dret 14
1.3.1. Fonts materials del dret 18
1.3.2. Fonts formals del dret 20
1.4. Classificació del dret 14
2. Les normes jurídiques 23
2.1. Característiques de les normes jurídiques 23
2.2. Classificacions de les normes jurídiques 24
2.2.1. Classificació de les normes jurídiques segons el caràcter intern o internacional 24
2.2.2. Classificació de les normes jurídiques segons l'òrgan que les crea 24
2.2.3. Classificació de les normes jurídiques segons l'ordre jeràrquic que ocupen a la piràmide normativa 26
2.3. Publicitat i vigència de les normes jurídiques 29
2.4. Procediment de consulta de la normativa 31
2.4.1. Fases del procediment 31
3. Branques del dret que formen el dret privat 33
3.1. Dret civil 33
3.1.1. Contingut del dret civil 34
3.1.2. El dret civil i les persones 34
3.1.3. Capacitats de les persones 35
3.1.4. La persona física 36
3.1.5. La persona jurídica 37
3.1.6. Dret d'obligacions 38
3.2. Dret mercantil 41
3.3. Dret laboral o dret del treball 42
3.3.1. Característiques de l'activitat regulada pel dret del treball 42
3.4. Dret intern i dret internacional 43
4. Branques del dret que formen el dret públic 45
4.1. Dret administratiu 45
4.1.1. Contingut del dret administratiu 46
4.1.2. Garanties del dret administratiu 46
4.1.3. El Procediment administratiu. Concepte 47
4.1.4. Principis Generals del Procediment Administratiu 48
4.1.5. Fases del procediment administratiu 50
4.1.6. Execució administrativa 53
4.1.7. Recursos administratius 54
4.1.8. Jurisdicció contenciosa administrativa 56
4.2. Dret financer 56
4.3. Dret penal 57
4.3.1. Funció del dret penal 58
4.4. Dret processal 58
4.5. Dret constitucional 60
4.5.1. Orígens històrics 60
4.5.2. Caràcter de la Constitució 61
4.5.3. El Tribunal Constitucional 61

Introducció
Els continguts d'aquesta unitat didàctica us ajudaran a conèixer algunes nocions bàsiques sobre el món del dret.

En el primer nucli d'activitat ens endinsarem en la teoria general del dret. Desglos-sarem la definició de dret per extreure les seves característiques. Analitzarem la forma com es manifesta el dret i el lloc on es crea, a més a més fixarem una classifi-cació general de totes les branques que el componen.

Hem de tenir present la importància que té el dret a qualsevol societat. Constitueix una fórmula que permet, per sobre de les diferències religioses, sexuals, socials, etc., servir d'instrument per a la relació dels ciutadans i ciutadanes d'un territori determi-nat en un moment donat perquè convisquin pacíficament.

Diàriament fem actes o ens trobem en situacions que ens posen en contacte amb el dret: comprar el diari, pujar a l'autobús, etc. Quan comprem el diari adquirim la seva propietat i perdem la dels diners que hem pagat. Quan pugem a l'autobús, paguem el bitllet i gaudim de l'ús de l'autobús. En tots aquests casos podem exigir dels altres una conducta determinada o els altres ens la poden exigir a nosaltres. Per a què això sigui possible és necessari que hi hagi un conjunt de normes establertes en virtut de les quals, donats uns fets, hi hagi possibilitats de reclamar o de quedar subjectes a una reclamació.

Les normes, les regles, són presents en la convivència humana. Acostumem a seguir-les de manera inconscient i pràcticament sense pensar-hi. El segon nucli d'activitat està dedicat a l'estudi de les diferents normes jurídiques. Nosaltres ens ocuparem de definir les normes jurídiques així com de les diverses classificacions que hi pot haver i dels fets amb més rellevància pràctica que els hi poden afectar, com són la seva vigència o publicitat

Finalitzarem el segon nucli d'activitat amb l'establiment d'unes directrius pràctiques que ens permetin realitzar un procediment de consulta de normativa.

En el tercer i quart nucli d'activitat ens dedicarem a la descomposició de les bran-ques del dret que formen cadascun dels dos grans blocs en què es divideix: el dret privat i el dret públic.

Dins del dret privat veurem el paper del dret com a coordinador de les accions indi-viduals de cada ciutadà, per tal de mantenir un equilibri en el conjunt de la societat, com a valor per a garantir la convivència democràtica, i, les diferents branques que realitzen aquesta funció.

En el dret públic veurem el paper del dret com a regulador de les normes i principis que regeixen a l'activitat estatal i en les relacions de l'estat amb els ciutadans. Tam-bé analitzarem les diferents branques del dret públic que realitzen aquestes funcions.

Objectius
En acabar la unitat didàctica heu de ser capaços del següent:

1. Reconèixer els drets i els deures principals que afecten un individu en l'activitat empresarial, considerant els drets constitucionals.

2. Identificar els aspectes generals del dret comú que regulen les relacions jurídiques dels particulars a partir de la consulta de les lleis bàsiques.

3. Seleccionar la normativa publicada als diaris oficials, codis o reglaments que afecten un fet relacionat amb l'activitat empresarial.

4. Identificar en cada una de les fases del procediment administratiu comú els requisits, els tràmits i els terminis que afecten a l'Administració i a l'administrat.



UD 1. Història social del dret. Les fonts del dret. Fonts del dret laboral


1. Història social del dret
Convé matisar, des d'un primer moment, que tractar de definir el dret és una feina complexa i plena de dificultats lligada a les diferents concepcions i cor¬rents de pen-sament desenvolupats al llarg de la història.

De manera intuïtiva probablement ens imaginem que quan parlem de dret estem parlant de les lleis que regulen determinats comportaments entre les persones o pot-ser ens imaginem que el dret és un conjunt de normes que ens diuen què és allò que està ben fet.

També amb freqüència fem servir el concepte de dret com a sinònim de Justícia quan diem frases tan comunes com “no hi ha dret”, en lloc de dir “no hi ha Justícia”.

A partir d'ara es tracta de trobar una definició del dret que ens permeti acostar-nos a la realitat i no pas quedar-nos en un pla més hipotètic.

I, des de la definició, analitzar les seves característiques, definir les seves fonts, així com fixar una classificació de les diferents branques que li han anat sorgint.

2. Concepte de dret

Diverses teories filosòfiques emparen la tesis que diu que l'ésser humà és un ésser social per naturalesa. Segons aquestes teories els éssers humans necessiten viure en societat, necessiten relacionar-se amb altres éssers humans, o com a mínim diem que els éssers humans es conformen o accepten viure en societat.

La convivència més o menys harmònica de les persones en societat ha estat possible gràcies a l'existència d'algun tipus de mecanisme que regula les relacions que esta-bleixen els diferents membres que composen aquella societat.

A totes les societats existeix algun mecanisme, quelcom, que fa possible que les persones puguin conviure harmònicament.!

Fent una prospecció històrica de diferents cultures, podem observar com cada poble ha anat creant el seu propi mecanisme de regulació de les relacions entre els seus membres.
“El Derecho es asunto de la sociedad, es decir, de una pluralidad de seres humanos en contacto, que deben resolver sus conflictos de intereses sabiendo cada uno qué es “lo suyo” y precisan, todos, una autoridad que cuide de las incumbencias comunes. Si sólo hubiese una persona en el mundo, o únicamente varias aisladas entre sí, separadas por miles de kilómetros y sin posible contacto entre ellas, el Derecho no podría existir. En cambio, la convivencia de los seres humanos hace indispensable al Derecho, que nace ineludiblemente en cuanto los hombres viven juntos y en relación.”

J.L. La Cruz Berdejo (1988) Parte General del Derecho Civil. Volumen I. Introducción (pàg. 9).

Ara bé, en la creació dels diferents mecanismes de regulació dels pobles, és un fet comú a tots la creació d'unes “lleis” o “normes” que permeten el funcionament in-tern del poble. Cosa que també succeeix en el dret, que apareix com un dels meca-nismes de regulació de les relacions entre les persones per tal de possibilitar la seva convivència de manera harmònica.

El dret és el conjunt de normes i principis que es poden imposar de mane-ra coercitiva i que regulen les relacions entre els diferents membres d'una societat, en un lloc i en un temps determinats.

2.1. Característiques del dret

Per a analitzar les tres característiques més importants del dret, anirem desglossant els tres blocs que formen la definició donada en el paràgraf anterior.

En primer lloc, la definició ens diu que el dret està format per un “conjunt de normes i principis”, es a dir, que el dret té un caràcter normatiu.

En segon lloc, la definició matisa el caràcter coercitiu o d'imposició que tenen les normes i principis que formen el dret.

I, en tercer lloc, ens acosta al caràcter social del dret quan es refereix a la necessitat de concretar les normes i principis a una societat en un lloc i en un temps determinat.

2.1.1. Caràcter normatiu

“Somos esclavos de las leyes para poder ser libres”

Cicerón
El dret està format per un conjunt de regles de conducta que permeten es-tablir relacions entre les persones i que poden o no estar escrites però que han de ser conegudes per totes les persones que formen part d'aquell grup social.
Els principis generals del dret
Molt probablement els principis generals del dret no els trobarem escrits enlloc, però això no vol dir que no s'apliquin a la societat. Els juristes sí que els coneixen i la resta de persones, intuitivament, de ben segur que també.
El dret està format per un “conjunt de normes i principis”que regulen el comporta-ment humà i que ens diuen què és allò que està bé o malament.

Si les normes són regles de conducta, l'incompliment de les quals comporta una conseqüència jurídica, els principis són els valors, els fonaments ètics que orienten un tipus o altre de normes.

Tots en tenim principis o valors en els quals basem la nostra conducta. Exactament igual passa amb el dret. L'orientació que es doni al dret a cada societat va en estreta relació amb els principis que té.

Un exemple d'un principi general del dret que trobem en el nostre ordenament jurídic, concretament en el dret laboral, és el principi d'irrenunciabilitat de drets.

Aquest principi significa que els treballadors no poden renunciar anticipadament a un dret que tenen reconegut i si ho fan, la renuncia no es tindrà en compte.

Així si un treballador signa en el contracte de treball que renuncia a les seves vacances anuals, aquesta renuncia no té cap validesa i podrà gaudir-les igualment.

2.1.2. Caràcter coercitiu

El caràcter coercitiu del dret ens indica que si les persones no complim voluntàri-ament les normes establertes, hi cap la possibilitat d'imposar-les mitjançant la força.

Es clar que la força no pot ser entesa únicament com la força física, l'obligació de compliment exercida a través de violència sinó també la força moral, la coacció psíquica.

Qualsevol norma comporta la imposició d'una sanció en cas d'incompliment. Quan la imposició de la sanció es realitza mitjançant la força, és quan di-em que fem servir el mecanisme de la “coercibilitat”.

Segurament ens costa concebre una societat en la qual la coacció no sigui present.

El efecto más importante de la ley reside en el hecho de ser, normalmente, cumplida de modo espontaneo. Si aplicamos al Derecho la calificación de “regla de organización social” es, precisamente, porque de ordinario la gente paga sus deudas, no mata, satisface sus impuestos y no abusa de su poder.

J.L. La Cruz Berdejo (1988) Parte General del Derecho Civil (pàg. 14).

A la nostra societat la força socialment acceptada la formen els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat així com els diferents Tribunals de Justícia.

2.1.3. Caràcter social

El dret és fruit de les condicions socials, polítiques i econòmiques de la societat on es desenvolupa, i, en el moment en què es desenvolupa.

Les normes no es creen de manera aïllada, independentment del grup de persones a qui s'adrecen. Les normes es creen per a un grup de persones concret en un lloc i en un moment determinat.

A mesura que la societat va evolucionant el dret també ho fa. Els canvis a la societat provoquen canvis en el dret. No és el mateix parlar de les normes que regulen les relacions entre les persones que conviuen en un país africà actualment, que parlar de les normes que regulaven la convivència de les persones que convivien en el mateix país fa 100 anys, o, de les normes que regulen les relacions de les persones que con-viuen a la Xina ara o fa 100 anys, com es pot apreciar en els dibuixos de la figura 1.

Figura 1. Evolució del dret en paral•lel a l'evolució social


3. Classificació del dret

Ha quedat clar que la finalitat del dret és organitzar la vida social, però existeix una clara diferenciació entre la regulació que es fa a la vida social dels interessos col•lectius i la regulació que es fa dels interessos particulars. Hi ha una clara dife-renciació entre “la comunitat” i “el ciutadà”.

Una classificació en termes generals del dret, molt acceptada en diferents societats actuals, és aquella que diferencia entre el dret públic i el dret privat.

Orígens de la diferenció Dret Públic/ Dret Privat
La distinció entre ius publicum i ius privatum es remonta al dret romà.

Ulpiano entenia que la distinció entre tots dos drets es feia per criteris d'utilitat o interès.

Les normes es creaven bé fos per interès de l'estat o bé fos per interès de l'individu particular.
El fet que l'estat sigui la font principal de creació de totes les normes jurídiques no impedeix que a la societat coexisteixen normes que regulen la cosa pública i normes que regulen la cosa privada. La classificació entre dret públic i dret privat basa la seva distinció en criteris d'utilitat.

Les normes de dret públic tenen com a objectiu satisfer els interessos col•lectius. Regulen l'organització i l'activitat de l'estat i els altres organismes públics, així com les relacions que s'estableixen entre els diferents ens públics i els ens públics amb els particulars.

Juntament amb les activitats de caire públic coexisteixen altres tipus d'activitats a la societat. Els ciutadans porten a terme una existència particular per a la que ells ma-teixos gestionen i retenen bens materials, tenen una família i intenten satisfer les seves necessitats físiques i psíquiques, normalment a través de les relacions amb els altres ciutadans. Aquestes relacions entre els particulars venen regulades pel dret privat.

En els darrers temps la distinció entre dret públic i dret privat s'ha anat superant. Actualment domina l'opinió que tots dos tipus de dret no són camps taxativament diferenciats o oposats, sinó que són criteris que apareixen combinats en cadascuna de les branques del dret.

En el dret laboral la relació privada entre el treballador i l'empresari està regulada per normes del dret públic, l'estat és qui posa gran part dels límits a una relació privada.

No obstant això, en uns punts determinats, la distinció continua existint i manté part del seu significat. Dins de la societat actual hi ha camps en els quals l'acció de l'estat no s'exerceix de manera directa i que es poden continuar considerant matèries de dret privat. En canvi a d'altres camps l'exercici del poder públic és clar i s'engloba dins de l'àmbit d'actuació del dret públic.
Límit entre el dret públic i el dret privat

Així trobem parcel•les del nostre ordenament jurídic en les que ja resulta difícil fixar el límit entre la regulació pública i privada, el dret laboral és un clar exemple.
Cada un dels dos conjunts de normes esmentades es divideixen en diferents branques del dret, las quals componen el dret públic i el dret privat, respectivament, tal i com queda reflectit a l'esquema de la figura 4.

Figura 2. Classificació del dret.
Classificació del Dret
Tipus Contingut Branques en què es subdivideix

Dret Públic
Regula els interessos col•lectius

• Dret Administratiu
• Dret Financer
• Dret Penal
• Dret Processal
• Dret Constitucional

Dret Privat Regula els interessos particulars • Dret Laboral
• Dret Civil
• Dret Mercantil
Com a última cosa a destacar dir que a banda d'aquestes branques del dret, cada dia van sorgint més subdivisions de matèries específiques.

Un bon exemple és el dret hipotecari. Nom amb què es designa la part del dret civil que té per objecte d'estudi les relacions derivades de la hipoteca.

En altres casos ens trobem estudis jurídics destinats a examinar el conjunt de normes que es refereixen a un determinat sector social com és el cas del dret marítim, el dret aeronàutic, el dret agrari o el dret miner.

3.1. Dret laboral o dret del treball

El dret del treball és, sens dubte, una de les branques que més importància ha adqui-rit en els darrers temps, des d'un punt de vista social.

El seu naixement es situa a les condicions socials sorgides com a conseqüència de la Revolució Industrial: el treball infantil, la durada de la jornada laboral, els accidents laborals...Les dures condicions en què es treballava en aquell moment van fomentar en la consciència social la necessitat de regular les relacions de treball.
Les reivindicacions obreres, els moviments sindicals i les doctrines del socialisme van aconseguir, al final del segle XIX i en bona part d'Europa, que es redactés una normativa jurídica específica.

A Espanya, al 1980 es va promulgar la llei més important en matèria laboral: la Llei de l'Estatut dels Treballadors. Amb posterioritat s'hi van fer vàries modificacions fins que al 1995 es va aprovar el Text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors que contenia totes les modificacions sorgides fins a aquell moment. Des de llavors, gairebé tots els anys, amb la pretensió d'adaptar-se a la situació econòmica i social de cada moment, es modifica algun article de l'Estatut dels Treballadors.

El dret laboral és la branca del dret que regula les relacions jurídiques deri-vades de la presta¬ció de treball.

El dret laboral regula les relacions jurídiques derivades d'una prestació de treball. Però no s'ocupa de totes les relacions de treball existents, sinó que regula únicament les relacions de treball en les que es donen les següents característiques: voluntària, per compte d'alè, depenen i retribuïda.

3.1.1. Característiques de l'activitat regulada pel dret del treball

• Voluntària, el treballador ha de ser lliure durant tota la relació laboral. Pot treba-llar i deixar de treballar quan vulgui. És ell qui decideix si treballa per a una per-sona o no.

• Per compte d'alè, el dret del treball únicament s'ocupa del treball que es realitza per a una altra persona. No s'ocupa del treball que es realitza per compte propi (dels autònoms).

• Depenen, el treballador està sotmès al poder d'organització i disciplina de l'empresari.

• Retribuïda, el treballador sempre rep un salari a canvi del seu treball. Les activi-tats que fem als veïns, als amics o als familiars a títol de benevolència o de bons veïns, no són activitats regulades pel dret del treball.

• Personal, únicament pot realitzar la prestació la persona que figura en el contrac-te.



3. Fonts del dret

Començarem l'estudi de les fonts del dret amb un exercici pràctic, intentant construir una imatge mental de la paraula “font”. Possiblement la imatge apareguda en el nos-tre cervell sigui una font amb o sense aigua brotant ja sigui en obrir l'aixeta o perquè raja contínuament.

Les fonts del dret són el lloc on es crea el dret (l'element material: l'objecte amb forma de font).

Però a la vegada les fonts de dret són també la forma que adquireix el dret un cop ha estat creat (l'element formal: la forma com brota l'aigua a la font). Així queda reflectit a la figura 2.

A més a més, les fonts del dret ens indiquen quines són les normes que s'han d'aplicar en cada cas concret.
Parlar de les fonts del dret ...
... suposa respondre a dues preguntes:

1) On es crea el dret?
2) De quina manera es manifesta el dret un cop ha estat creat?
De fonts del dret parlem en dos sentits: fonts del dret en sentit formal i fonts del dret en sentit material.

La font material més destacada és el poder legislatiu, el Parlament. De fonts formals en tenim la llei -en totes les seves manifestacions-, el costum i els principis generals del dret.






Figura 3. Classificació de les fonts del dret


3.1. Fonts materials del dret

En sentit material, les fonts del dret són l'element material que facilita el naixement del dret.

Les fonts materials del dret són el lloc on es crea el dret, es a dir, són les institucions encarregades de crear el dret.

Cada societat té el seu propi sistema de fonts o de creació del dret. En el nostre cas la feina d'elaborar les lleis principalment la té assignada el poder legislatiu. Ara bé, per encàrrec o delegació del poder legislatiu, el poder executiu també pot elaborar lleis, tot i existir el principi de divisió de poders i que la funció principal d'aquest poder és la de dirigir la política interna i externa del país.

Poder legislatiu

Té com a funció principal la de legislar, es a dir, la de crear “lleis”. També realitza dues altres funcions molt importants com són la funció de controlar l'acció del Govern i la funció d'aprovar els pressupostos anuals.
Assemblees legislatives
a l'estat espanyol
El sistema polític espanyol reconeix diverses assemblees legislatives. A l'estat central, les Corts Generals, que es componen de dues càmeres (el Senat i el Congrés dels Diputats), i a cada comunitat autònoma, el Parlament Auto-nòmic format únicament per una càmera en le Parlament Català.
El poder legislatiu està format per les Corts Generals i aquestes estan formades per dues càmeres: el Congrés dels Diputats i el Senat. Totes dues càmeres intervenen en la creació i aprovació de les lleis.

El poder legislatiu és el poder encarregat d'elaborar les normes jurídiques amb rang de llei a la nostra societat.

Com que l'estat espanyol està organitzat en autonomies, a més a més de les instituci-ons creadores de dret de caire estatal tenim d'altres institucions equivalents a nivell autonòmic com són els Parlaments Autonòmics o els Governs autonòmics.

La funció principal del Parlament català és també la de legislar però amb límits. No pot legislar respecte a qualsevol tipus de matèria. Les matèries en les que pot inter-venir venen fixades per les competències que té assumides a l'Estatut d'Autonomia.

Per exemple el Parlament català pot legislar en matèria educativa perquè es tracta d'una competència delegada.

Poder executiu

La manifestació externa del poder executiu és el Govern que està format pel Presi-dent i pels Ministres. Les seves funcions són la de dirigir la política interna i externa del país, encarregar-se de la defensa del territori i dirigir l'administració civil i militar.

Per a la realització de la funció referida a l'administració pública, disposa de potes-tat reglamentària la qual li permet crear normes jurídiques de rang inferior a la llei.

Però a més a més de la potestat reglamentària, el poder executiu exerceix, bé per delegació, bé per encàrrec, la funció legislativa de les Corts Generals i dicta normes amb rang de llei: decrets legislatius i decrets lleis.

Segons la Constitució, la potestat reglamentària la poden exercir tant els membres del govern central com els membres del govern de les comunitats autònomes o de l'administració local.

Els reglaments es classifiquen segons la posició jeràrquica de l'òrgan del qual proce-deix la norma creada.

Les col•lectivitats de persones ...
Exemple

Que tenen capacitat per a crear normes jurídiques són totes aquelles que decideixen agrupar-se, crear-les i respectar-les.
En aquesta situació es troben els treballadors d'una empresa que decideixen, juntament amb els altres sectors implicats, crear un Conveni col•lectiu.
Els Ministres poden crear Decrets i les Comissions delegades del govern Ordres. Les segones estaran situades en un nivell inferior als primers a la piràmide normativa.

Col•lectivitats de persones

Quan dues o més persones decideixen agrupar-se amb un objectiu comú, tenen capa-citat per a poder crear normes jurídiques que únicament els afectin a elles.
Si les normes creades d'aquesta manera no es compleixen voluntàriament, es pot demanar auxili judicial ja què un cop creades tenen força vinculant.

Exemple

Una Comunitat de propietaris pot elaborar, a partir de la l'acord d'una majoria de propietaris, els seus Estatuts.

En els Estatuts es pot fixar que no es poguin utilitzar tendalls d'un color determinat. Si un veí incompleix la norma, la Comunitat pot fins i tot reclamar auxili judicial perquè el canvii.

3.2. Fonts formals del dret

En sentit formal farem referència a les fonts dels dret per a designar les diverses formes com es manifesten les normes jurídiques. L'opció per triar una forma o altra de manifestar-se la norma jurídica està en estreta relació amb la matèria so-bre la que versa i l'òrgan que la va crear.

Exemple

Per a regular el dret fonamental a l'educació únicament es pot utilitzar la forma de llei orgànica. En canvi per a regular el finançament dels partits polítics es pot utilitzar una llei ordinària, es a dir, una llei.

En sentit formal les fonts del dret són la forma com es manifesta el dret o la forma com es manifesten les normes jurídiques un cop han estat creades.

El Codi Civil, en el seu primer article fixa les tres fonts formals actuals del dret or-denades jeràrquicament.

Article 1.1 del Codi Civil

Les fonts de l'ordenament jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret.

Encara que el Codi Civil no ho digui en aquest article, cal assenyalar la importància de la jurisprudència com a font supletòria del dret. La jurisprudència del Tribunal Suprem serveix de pauta d'interpretació en les
Jurisprudència
Únicament les sentències dictades pel Tribunal Suprem de manera reiterada són les que creen jurisprudència. Totes les altres sentències dictades per qualsevol jutge no tenen aquesta consideració.
actuacions dels altres jutges que venen obligats a seguir l'orientació donada per aquest alt tribunal en els seves sentències.

A continuació farem un breu repàs de cadascuna de les fonts del dret enunciades a l'article 1 del Codi Civil, conscients que el seu estudi sobrepassa els límits del nostre crèdit.





• La llei

Els juristes acostumen a utilitzar la paraula llei amb dues accepcions diferents:

1. Per una banda la fan servir com a sinònim de norma jurídica, sense tenir en compte si es tracta d'una norma jurídica escrita o no.

2. Per altra banda l'utilitzen únicament per a referir-se a les normes jurídiques escrites creades per un òrgan amb capacitat per a fer-ho, es a dir, a les normes creades pel Parlament.
“Llei” !

- En sentit ampli, utilitzem la paraula “llei” per a designar qualsevol norma jurídica.

- En sentit estricte, el terme “llei” designa únicament les normes jurídiques que emanen del Parlament i les creades pel poder executiu amb rang de llei: els decrets legislatius i els decrets-llei.
En sentit estricte, llei és la norma jurídica escrita creada per un òrgan amb capacitat per a legislar i amb les formalitats pertinents. !

A Espanya, la potestat legislativa (de crear i aprovar lleis) la tenen les Corts Gene-rals. Això no obstant, en determinades circumstàncies el govern pot elaborar normes que tenen rang de llei per delegació o encàrrec. En el quadre següent de la figura 3 es poden observar les diferents categories jurídiques que tenen la consideració de lleis, ordenades jeràrquicament i relacionades amb l'òrgan encarregat de crear-les.

Figura 4. Ordenació jeràrquica dels diferents tipus de normes amb rang de llei i l'òrgan que les crea.
Òrgan emissor Tipus de normes jurídiques

Les Corts Generals 1. Constitució
2. Lleis orgàniques
3. Lleis ordinàries
Govern 4. Decrets lleis
5. Decrets legislatius

• El costum

Si seguim l'ordre jeràrquic de les fonts del dret fixat en el Codi Civil, el costum apareix com la segona de les fonts del dret. Malgrat haver tingut un paper fonamen-tal a la història, a l'actualitat, als estats moderns, la llei n'ha reduït la seva importàn-cia i en poques ocasions ens trobem amb un costum.
Font supletòria

Al nostre ordenament jurídic el costum és una font supletòria, és a dir, només es podrà aplicar un costum en aquells casos en els quals no existeixi una llei que els reguli.
El costum és una conducta generalitzada, uniforme i repetida que es dona en un grup de persones que pertanyen a un col•lectiu determinat o en un territori concret, això si sempre que els membres la considerin jurídica-ment obligatòria.

El costum és un ús social que la comunitat estima com a obligatori, de tal manera que el fet de violar-lo comporta una responsabilitat de tipus jurídic i no únicament una reprovació social.

Ha de ser la comunitat la que de manera totalment voluntària accepti el costum de forma obligatòria, per tal de garantir-ne la validesa. També ha de ser la comunitat la que estableixi mesures de coerció per tal d'evitar-ne la transgressió.

A més a més, per a que el costum sigui considerat per la comunitat com a obliga-tori, ha de tenir una certa antiguitat, és a dir, s'ha d'haver practicat durant un llarg temps. Això no vol dir que el costum hagi de ser immutable en el temps. Ben al contrari, aquesta font del dret ha de ser dinàmica i adaptable als canvis socials d'una comunitat determinada.

El dret a ser escoltats
Els principis generals del dret
És un des principis generals del dret existent al nostre or-denament jurídic. Vol dir que ningú pot ser condemnat sen-se ser escoltat prèviament.

El nostre ordenament jurídic reconeix com a tercera font formal, subordinada a la inexistència de llei i de costum, els principis generals del dret.

Els principis generals del dret són fonaments ètics en els quals es bassa el funciona-ment intern d'una societat.



2. Les normes jurídiques
Análisi de l'estructura d'una norma
L'article 913 del Codi civil diu: “A falta de herederos testamentarios, la Ley defiere la herencia a los parientes del difunto, al viudo o viuda y al Estado”.

La primera part de l'article defineix el supòsit de fet (mort d'una persona sense testament) i la segona part (fixa l'ordre en què succeiran els parents) expressa la conseqüència jurídica.
Des del punt de vista d'una persona que no és experta en dret segurament que identi-ficarà la paraula “norma” amb un mandat, amb una ordre.

La norma jurídica és una regla de conducta que s'imposa als membres d'una societat per part dels organismes públics competents per tal d'ordenar la convivència social.

Malgrat existir una gran diversitat de normes, totes tenen la mateixa estructura inter-na formada per dos elements:

1) El supòsit de fet, que ofereix la descripció d'una situació, d'un fet, que un cop es dona condiciona l'aparició de la norma.

2) La conseqüència jurídica, que és la conducta que el des¬tinatari de la norma haurà de seguir a causa d'haver-se produït la situació descrita a la norma.

El conjunt de totes les normes jurídiques d'una societat forma l'ordenament jurídic d'aquella societat.

L'estudi de les normes jurídiques és un dels temes centrals de la teoria del dret, però nosaltres només donarem unes pinzellades dels seus aspectes més rellevants com són les característiques, algunes de les classificacions que es poden realitzar, la vigència, la publicitat i el procediment de consulta que farem servir.

2.1. Característiques de les normes jurídiques
Abstracció de la norma jurídica

L'article 1902 del CC diu:
“El que por acción o omisión causa daño a otro , interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado”,

A aquest article no es parla d'un mal concret que ha passat o que li pot passar a una persona determinada sinó de qualsevol mal que li pot passar a qualsevol persona.
Les normes jurídiques de gairebé tots els ordenaments jurídics actuals es caracterit-zen per dues notes: l'abstracció i la generalitat.

L'abstracció de la norma jurídica fa referència a la desvinculació de la norma de qualsevol situació real i concreta. La norma es crea de manera abstracta, en termes generals.

Les normes jurídiques van adreçades a una situació hipotètica, actual o futura, que sempre que es presenti donarà lloc a la conseqüència jurídica prevista en la mateixa norma.
La segona de les característiques, la generalitat, fa referència a que la norma no es dirigeix a una o unes persones concretes sinó que està pensada per a tots els indivi-dus d'aquella societat que en poden resultar afectats.

2.2. Classificacions de les normes jurídiques

És evident que per tal de fer-ne una classificació de qualsevol matèria cal, en primer lloc, establir un criteri o conjunt de criteris que en facin més coherent aquella classi-ficació. El dret no és aliè a aquesta consideració i per a classificar les normes jurídi-ques existeix una gran varietat de criteris.

Nosaltres farem servir únicament tres criteris diferents de classificació de les normes jurídiques: classificació segons el caràcter intern o internacional de les normes, clas-sificació segons l'òrgan que crea la norma i classificació segons l'ordre jeràrquic que ocupa la norma a la piràmide normativa.

2.2.1. Classificació de les normes jurídiques segons el caràcter intern o internacional

Segons aquest criteri de classificació, podem distingir entre normes jurídiques de caràcter intern, es a dir, normes jurídiques creades internament a l'estat, i, normes jurídiques de caràcter internacional o el que és el mateix, normes jurídiques creades per institucions internacionals. En el quadre de la figura 5 podem observar totes dues classificacions.

Figura 5. Tipus de normes jurídiques internes i internacionals.
Normes jurídiques internes Normes jurídiques externes
o Les lleis
 Orgàniques
 Ordinàries
 Decrets
 Regalemnts, etc.
o Els costums
o Els principis generals del dret
o La jurisprudència interna o Els tractats o convenis internacionals
o Els reglaments i directives de la Unió Europea
o La jurisprudència internacional

2.2.2. Classificació de les normes jurídiques segons l'òrgan que les crea

Dins de cada estat, segons el principi de separació de poders, és una institució espe-cífica d'un dels tres poders, l'encarregada de crear les normes jurídiques. Si bé aquesta institució segurament disposarà de diferents òrgans capaços de crear distin-tes normes jurídiques.

Principi de separació de poders
Els tres poders que formen l'estat:
-poder legislatiu
-poder executiu
-poder judicial
estan totalment separats, sense que cap pugui interferir les funcions que desenvolupen qualsevol dels altres dos.
L'estat és el creador majoritari de les normes jurídiques i l'organisme que vetlla perquè es compleixin a través de l'òrgan competent.

I, és que formalment, només a un dels tres poders que formen l'estat li correspon la feina de crear les normes jurídiques.

El poder legislatiu és el poder encarregat de crear-les, i així ho podem apreciar a l'esquema que es mostra a la figura 6.

Figura 6. Composició dels poders de l'estat amb la funció principal que desenvolupen
Poders de l'Estat Composició Funció Principal
 Poder Legislatiu Corts Generals  Encarregat d'elaborar les nor-mes jurídiques, més concreta-ment les lleis.
 Poder Executiu Govern  Encarregat de dirigir la política interna i externa del pais i l'administració civil i militar
 Poder Judicial Magistrats i
Jutges  Encarregat d'administrar la Justícia

El poder legislatiu, mitjançant les Corts Generals, crea els diferents tipus de lleis que existeixen en el nostre ordenament jurídic, tal i com es pot apreciar a la figura 7.

Figura 7. Normes dictades pel poder legislatiu



Ara bé, quan parlem del poder legislatiu, hem de tenir present la divisió territorial de l'estat: en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, ja que tant a nivell estatal com autonòmic ens podem trobar amb organismes de nivell equivalent.
L'article 148 del títol VIII de la Consti-tució detalla quines són les compe-tències que poden assumir les comunitats autònomes.

Article 137 de la CE

L'Estat s'organitza territorial¬ment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudieixen d'au¬tonomia per a la gestió dels seus interessos respectius.
Competències
Tant les comunitats autònomes com les províncies o els municipis estan dotats d'autonomia per a gestionar els seus interessos si bé ho faran sota els principis de solidaritat i igualtat entre els diferents territoris.
La situació de descentralització política origina una nova situació jurídica, en la qual, a més a més del principi d'or¬denació jeràrquica de les normes jurídiques, apa-reix el principi de competència.

Segons aquest principi, l'estat central i les comunitats autònomes tenen la po¬testat de dictar normes jurídiques sobre matèries en les quals tenen assumida la compe-tència. Cadascuna de les normes dictades tindrà plena vigència en l'àmbit territo-rial on ha estat creada. No es pot dir que una norma de l'estat central sigui superi-or o inferior a una norma d'una comunitat autònoma. Entre elles no es dóna una relació de jerarquia, sinó de competència.

Quan una comunitat autònoma assumeix la competència en una matèria, l'estat central no dictarà normes que afectin sobre aquella matèria a la comunitat autò-noma referida.

2.2.3. Classificació de les normes jurídiques segons l'ordre jeràrquic que ocupen a la piràmide normativa

La classificació de les normes jurídiques segons el lloc que ocupen a la piràmide normativa és a la que dedicarem un estudi més exhaustiu ja què analitzarem cadas-cun dels diferents tipus de normes que formen la piràmide. La piràmide normativa no és res més que una escala de classificació de les lleis.

En la classificació realitzada segons el principi de jerarquia normativa existeix una supeditació de les normes, es a dir, una norma de rang inferior no pot contradir mai una norma de rang superior, únicament pot desenvo-lupar-la.

Al nostre ordenament jurídic l'escala jeràrquica està formada per:

1) La Constitució. És “la lex superior”, una lex que forma part de l'ordenament jurídic però ocupant la seva cúspide. És la primera font formal de dret, és la “norma normarum”, que configura tot l'ordenament jurídic, i així ve fixat al seu article 9:

Article 9.1 CE

Annexes del Web
Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic.
A l'apartat d'annexes del web trobareu en una versió en català tot el text de la Constitució de 1978.

El caràcter primari de la Constitució fa que tota la resta de normes que formen part de l'ordenament jurídic tinguin un caràcter secundari, la qual cosa implica:
Els drets fonamentals
A la Secció Primera del Capítol segon de la CE es regulen tots els drets fonamentals i les llibertats públiques de les persones, concretament als articles 15 a 29.

Es tracta d'articles de la Constitució que són d'aplicació directa sense necessitat d'una llei que els desenvolupi.
• que per a crear qualsevol norma jurídica és obligatori seguir el procediment esta-blert al text constitucional,

• que tota la resta de normes jurídiques creades vinguin obligades a respectar els principis i valors constitucionals.

Contingut de la Constitució

En els 169 articles que conté, la Constitució regula:

 La forma de l'estat com a Monarquia Parlamentaria, el pluralisme polític i tot a llò referent a la divisió territorial.

 Els drets i deures fonamentals de les persones.

Exemple

En són drets fonamentals de les persones el dret a la vida, el dret a la intimitat, el dret a l'honor o el dret a la igualtat.

 Les institucions que garanteixen el compliment dels drets i deures reconeguts al text constitucional, com és el cas del Tribunal Constitucional i del “Defensor del Pueblo” o Síndic de Greuges.

2) Les lleis orgàniques. Són les lleis que regulen exclusivament les matèries especi-ficades en el text constitucional. Es caracteritzen perquè per a ser aprovades, modifi-cades o derogades necessiten majoria absoluta del Congrés dels Diputats degut a la importància de les matèries a les que afecten.

Article 81.1 de la CE

Són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els Estatuts d'Autonomia i el règim electoral general i les previstes a la Constitució.

3) Les lleis ordinàries. Són les lleis que regulen totes les matèries que no tenen la consideració de matèria orgànica. El seu règim d'elaboració és més flexible que el de la llei orgànica, ja que poden ser aprovades només amb una majoria dels membres presents en el Congrés dels Diputats i en el Senat.

4) Decrets legislatius. Són normes amb rang de llei, creades pel Govern a través del Consell de Ministres. Únicament el govern els pot elaborar quan les Corts li deleguen la funció legislativa.

Malgrat semblar contradictori, perquè la potestat de legislar únicament la tenen assignada les Corts Generals, en casos concrets el Govern pot dictar normes amb rang de llei sobre determinades matèries, això sí sempre que hi hagi una delegació expressa de les Corts Generals.

De decrets legislatius n'hi ha de dos tipus:

1. Textos articulats. Les Corts Generals aproven una llei de bases, que fixa unes directrius per a que posteriorment siguin desenvolupades pel govern en un text articulat amb forma de Decret Legislatiu.

2. Textos refosos. De vegades les Corts Generals autoritzen al Govern perquè pugui reunir en un sol text una sèrie de normes disperses sobre una matèria concreta i així crear un text nou, coherent sobre aquella matèria.

5) Decrets lleis. Són normes amb rang de llei, creades pel Govern en casos d'una necessitat extraordinària i urgent. Com que el procés per a elaborar un decret és més senzill que per a elaborar una llei, en els casos d'extrema necessitat les Corts Generals poden fer l'encàrrec al Govern.Necessiten l'aprovació del Congrés dels diputats en els 30 dies següents a la seva promulgació i un cop publicats en el BOE passen a tenir la categoria de llei.

6) Decrets (reial decrets). Són normes amb categoria inferior a la llei. Es tracta de disposicions generals del Poder Executiu que aprova el Consell de Ministres a proposta d'un o varis ministres i es publiquen amb la firma del Rei i del Ministre que el va proposar. Normalment serveixen per a desenvolupar l'articulat d'una llei o d'una norma amb rang de llei.

7) Ordres de les comissions delegades del Govern. Són disposicions que provenen d'una comissió composta per diversos ministres en matèries que són competència comuna de varis ministeris.

8) Ordres ministerials. Són disposicions de rang inferior a totes les anteriors, dicta-des per un ministeri en l'exer¬cici de les seves competències per a regular matèries pròpies del ministeri que les crea. Només porten la signatura del Ministre que la va proposar.

9) Circulars. Són disposicions internes, redactades per un departament ministerial amb la intenció d'interpretar altres normes. No tenen valor obligatori sinó interpreta-tiu.

Podem dir que les diferents normes que formen la piràmide normativa, a més a més de l'esglaó que ocupa cadascuna d'elles, poden conformar tres grans nivells. El pri-mer està format per la Constitució i les lleis orgàniques. En un segon nivell tenim les lleis ordinàries i demés normes amb rang de llei, es a dir, els decrets legislatius i els decrets llei. En un tercer i últim nivell jeràrquic trobaríem les normes de rang inferior a la llei com són els Decrets, els Reglaments, etc. En el quadre resum construït a la figura 8 podem observar la posició i relació existent entre totes les normes jurídi-ques.

Figura 8. Quadre resum de la piràmide normativa en relació als poders que creen les nor
mes jurídiques.


2.3. Publicitat i vigència de les normes jurídiques

És obligatori donar publicitat a totes les normes jurídiques que es creen per tal que tothom les pugui conèixer.

En el cas de les lleis la publicació ha de ser en el diari oficial de l'àmbit territorial on es creen.

Si és una llei d'àmbit estatal la seva publicació es farà al BOE, però si és una llei d'àmbit autonòmic, aquí a Catalunya el diari oficial on es publicarà serà el DOGC.

Segons l'àmbit territorial que afecten, els diaris oficials existents són:

- BOE (Butlletí Oficial de l'Estat)
- DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). Cada Comunitat Autònoma en té el seu, amb un nom diferent.
- BOP (Butlletí Oficial de la Província)
Diaris Oficials
Com a norma general les lleis entren en vigor als 20 dies de la seva publi-cació en el diari oficial corresponen.

El motiu pel qual es deixen 20 dies fins que no entra en vigor la llei publicada és perquè així es deixa un marge de temps perquè tothom tingui un temps prudencial per a poder-la conèixer.

Una vegada la norma entra en vigor, es a dir, és exigible a les persones a qui afecta, comença el seu període de vigència.
També com a regla general i comú, les normes jurídiques es promulguen amb la intenció de regir per temps indefinit.

Excepcionalment es publiquen normes que expressen el temps que durarà la seva vigència. De vegades el temps que durarà una norma es dedueix de la finalitat i ob-jectius que en té aquella norma.

Al dret administratiu no és excepcional sinó més al contrari trobar-nos normes temporals. Com és el cas de les normes sobre taxes d'importació o exportació, subvencions, o referides a un curs acadèmic.

Pot passar que la norma no digui expressament el temps de la seva vigència, però és suficient que es pugui deduir del seu contingut.

Pot ser hai estat creada amb una finalitat ben clara que no es repetirà en el temps: per exemple una subvenció per al curs 2010-2011.

En la vigència de les normes jurídiques és convenient tenir present aquests 3 princi-pis:

 Principi de presumpció de coneixement de la norma. Tots estem obligats a conèixer les normes jurídiques. El Codi Civil ens diu que el desconeixement de la norma no excusa el seu compliment.

Article 6.1 del Codi Civil

La ignorància de les lleis no excusa de complirlas.

 Principi de irretroactivitat. Una llei només s'aplica a les situacions posteriors a la seva entrada en vigor.

Les lleis no s'aplicaran a situacions anteriors a la seva vigència, és a dir, les lleis no tenen caràcter retroactiu. Perquè la llei tingui caràcter retroactiu, ho ha de dir expres-sament en el seu text.

 Principi de territorialitat. La llei únicament serà obligatòria en el territori on ha estat creada.

Hi ha alguna excepció com és el cas de les herències ja què la llei obligatòria en aquest casos pot ser una diferent de la llei territorial.

L'últim pas en la “vida” de les normes jurídiques és la seva derogació, o, el que és el mateix, el moment en què deixen d'estar vigents, el moment a partir del qual ja no es poden aplicar més.

Article 2.2 del Codi Civil

Les lleis només es deroguen per unes altres de posteriors. La derogació té l'abast que s'hi disposi de manera expressa i s'estén sempre a tot allò que en la llei nova, sobre la mateixa matèria, sigui incompatible amb l'anterior. Per la simple derogació d'una llei no recobren vigència les que aquesta hagi derogat.
2.4. Procediment de consulta de la normativa

A la vida quotidiana, tant personal com professional, ens trobem en situacions en què necessitem consultar algun tipus de normativa per tal de resoldre una situació plante-jada. Ara bé, per a resoldre un supòsit jurídic, es a dir, per a resoldre un supòsit relacionat amb el món del dret, cal seguir un procediment de consulta i aplicació de la normativa adequada al cas concret.

A continuació enunciarem les fases que seguirem per a la resolució d'un cas pràctic.

2.4.1. Fases del procediment

1) Identificació de l'element de la consulta: analitzarem de forma acurada el supòsit plantejat per tal d'identificar clarament l'aspecte sobre el que necessitem trobar la normativa reguladora. Nosaltres buscarem únicament la normativa referida a l'element concret del supòsit i no a tot el supòsit.

2) Identificació de l'ordre jurídic: quan ja tenim clarament definit l'aspecte sobre el que volem treballar, ens cal identificar enquin ordre jurídic el podem incloure. Si es tracta de l'ordre penal, de l'ordre civil, de l'ordre mercantil, de l'ordre administratiu, de l'ordre financer, de l'ordre laboral, de l'ordre canònic,...

3) Localització de la norma corresponent: si ja sabem a quin ordre jurídic ens haurem d'adreçar per a trobar la norma jurídica que li és d'aplicació al cas que ens preocupa, ara ens cal buscar-la. La qual cosa es pot realitzar de la manera que ens resulti més còmoda.

Podem fer servir des de manuals jurídics de la biblioteca, fins a CD-ROM jurídics, pàgines Web de caire jurídic, bases de dades jurídiques o anar a directament a la llei aplicable al cas concret.

Si fem servir una llei de les que han estat publicades i enquadernades per qualsevol de les editorials que s'hi dediquen, normalment trobarem un índex que ens resultarà de molta utilitat, doncs pot estar ordenat de manera:

- Cronològica: amb una relació de les modificacions que ha sofert aquella llei; així com també pot contenir una relació cronològica de diverses lleis complementàries.

- Analítica: segons les matèries de que tracta la llei o cadascuna de les lleis que conté.
Ja des de l'índex de la pròpia norma ens situarem a l'article concret al qual ens hem d'adrecar.

4) Lectura i interpretació de la norma seleccionada: no és convenient aplicar l'article escollit a l'índex sense fer-ne previament una lectura i anàlisi minuciosa ja que pot ser a aquell cas no li és d'aplicació i haurem de començar a buscar una altra normativa.

5) Aplicació de la norma seleccionada al supòsit plantejat: ja hi som a la última fase del procediment, a la resolució que s'aconsegueix amb l'aplicació de la norma jurídica adequada al cas.

Annexes del Web
Exemple

A l'apartat d'annexes del web trobareu la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l'Impost sobre la renda de les persones físiques.
Es tracta d'una treballadora d'una gestoria a qui li van encarregar la feina d'assesorar als clients sobre la Declaració de IRPF de l'any 2007.

El problema se li presenta quan una parella de fet vol saber si poden realitzar la Declaració d'IRPF de l'any 2007 de manera conjunta ja què es van inscriure en el llibre Registre de parelles de fet del seu Municipi durant l'any 2007.

Figura 9. Solució del supòsit plantejat

Recomanació Web
Fases del Procediment Resolució del supòsit
Podeu visitar la pàgina de la Agencia Estatal de l'Administració Tributària a la següent adreça:

http://www.aeat.es

1)Identificar l'element de la consulta L'element a destacar és el tractament fiscal que tenen les parelles de fet.
2)Identificació de l'ordre jurídic El supòsit està inclòs en el dret financer però més concretament en el dret tributari.
3) Localitzar la norma Tinc vàries opcions per a localitzar la norma. Des d'anar a una biblioteca a buscar la normativa d'aplicació fins a visitar la pàgina Web de la AEAT.
En qualsevol dels dos casos buscaré la normativa que regula l'impost sobre la renda de les persones físiques corresponent a l'any 2007.
4)Lectura i interpre-tació de la norma A l'índex de la Llei 35/2006 de l'Impost sobre la renda de les persones físiques buscaré informació sobre la Tributació de la unitat familiar:
Títol IX Tributació familiar
Article 82 Tributació conjunta.
Segons aquest article únicament les persones casades tenen dret a la tributació conjunta ja què únicament es parla de cònjuges.
5)Aplicació de la norma seleccionada La parella que planteja la consulta no pot realitzar la tributació conjunta ja què no estan casats i la llei només contempla l'opció de les persones casades.

3. Branques del dret que formen el dret privat
Una classificació de les normes de dret privat ...
... és la que les ordena segons la matèria a la que afecten en:

1) Dret civil
2) Dret mercantil
3) Dret laboral
Les normes que formen el dret privat deixen llibertat a la autonomia dels particulars per a regular els seus assumptes. Els ciutadans quan actuen com a particulars gaudei-xen d'autonomia en la seva actuació. La comunitat només els garanteix, mitjançant els poders públics, que aconseguiran els objectius que s'han proposat quan no ho puguin aconseguir voluntàriament.

Com a dret privat entenem el conjunt de normes i principis que regulen les relacions entre els particulars.

A les relacions existents en el dret públic es dona una situació de desigualtat entre les dues parts entrevinents. Una d'elles (l'entitat pública) actua revestida d'una força especial, imperium, ja que es tracta d'un poder públic. Per contra, en les relacions de dret privat totes dues parts intervenen com a iguals, si més no jurídicament.

Tal i com passa en el dret públic, al dret privat també trobem tot un conjunt ampli de normes destinades a regular les relacions entre els particulars. Seguidament farem una anàlisi de cadascuna de les disciplines jurídiques que el formen però amb una incidència més en profunditat del dret civil ja què és la branca del dret privat que més incidència pot presentar en el món de l'empresa, a banda és clar del dret mer-cantil a qui dedicarem una unitat didàctica sencera.

3.1. Dret civil

Origen del Dret Civil
El dret civil forma el cos, el nucli o el tronc del dret privat. Totes les altres disci-plines jurídiques que formen el dret privat inicialment pertanyien al dret civil i va ser com a conseqüència d'alguns esdeveniments històrics que es van haver de separar. Hi ha dues característiques que permeten veure aquesta afirmació:
Es remunta als romans. Per a aquest poble el ius civile era el dret del cives, es a dir, era el dret del ciutadà romà front a les normes d'aquells altres individus que eren d'una categoria inferior com era el cas dels estrangers i a qui se'ls aplicava un altre dret diferent: el ius gentium o derecho de gentes.

a) El dret civil és un dret privat general. Les seves normes es poden aplicar a qualsevol de les altres branques del dret privat en tot allò que aquestes branques no tenen regulat explícitament.

b) És un dret residual, ja que acull dins del seu àmbit d'actuació tot allò que no li han sostret les altres branques del dret privat a mesure que s'anaven formant.
Compilació del dret civil de Catalunya
Podem veure la part residual del dret civil en exemples com els contractes civils de compravenda.
A Catalunya tenim el nostre propi dret civil que està recollit a la Compilació del dret civil de Catalunya, tal i com ve establert a l'article 1:

“ De conformitat amb el que estableixen la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, les dis-posicions del dret civil de Ca-talunya regiran amb preferèn-cia al Codi civil i les altres disposicions d'igual aplicació general.”

En principi podríem pensar que els contractes de compravenda són una matèria pròpia de les empreses, del dret mercantil. Però no és així, en cap moment ha existit la separació del dret civil per a passar a formar part del dret mercantil i actualment venen regulats pel Codi Civil.

El dret civil és el dret privat per excel•lència. És un dret de la vida diària que regula les relacions jurídiques de la vida privada que són significati-ves per a qualsevol persona.

3.1.1. Contingut del dret civil

El contingut del dret civil té per objecte allò que fa referència a la persona i als drets que li corresponen pel fet de ser persona; a les relacions dins del nucli familiar; i, als fets d'incidència en el seu patrimoni, tal i com es pot apreciar a la figura 10.

Figura 10. Contingut del dret civil












Catalunya té el seu propi dret civil. Es troba recollit a la “Compilació de dret civil de Catalunya”. El Codi Civil, a Catalunya, té caràcter supletori i només s'aplicarà en les matèries no regulades a la Compilació.

3.1.2. El dret civil i les persones

Persona per al món del dret ...
La vida en societat exigeix la regulació de les relacions entre les persones que la conformen i les coses que poden tenir un valor per a cada persona o el grup del qual forma part. Les normes jurídiques encarregades d'aquesta funció componen el dret civil.

... és la persona física i la persona jurídica i aquestes últimes poden ser:
- Associacions
- Fundacions
- Corporacions
L'eix central de l'ordenament jurídic és la persona, d'aquí que el dret ci-vil és el dret que s'encarrega d'analitzar-la en profunditatº.
Parlar de persones, des d'un punt de vista jurídic, és equivalent a parlar de subjectes de drets i d'obligacions.

Ara bé ens interessa matissar –es clar que des d'una perspectiva jurídica- que perso-na no és únicament l'ésser humà indi¬vidual sinó que també es considera persona a altres ens jurídics a qui el dret dota de personalitat jurídica.

Persones per al món del dret són tant les persones físiques –els éssers hu-mans- com les persones jurídiques -ens jurídics-.

Totes les persones físiques tenim uns drets i unes obligacions. Igual passa amb les persones jurídiques que també tenen els seus propis drets i les seves obligacions.

Encara que a priori sembli difícil imaginar que una persona jurídica tingui drets i deures, o drets i obligacions, segurament si ens fixem en el nostre voltant alguna vegada haurem sentit parlar dels drets i deures que té una empresa.

Un exemple és el dret a rebre una subvenció per contractar a una persona disminuïda o el deure de pagar l'impost de societats.

A les properes línies analitzarem amb més detall els dos tipus de persones existents en el món del dret si bé prèviament estudiarem les capacitats que en tenen.

3.1.3. Capacitats de les persones

Ser persona implica la capacitat de ser titular de drets i d'obligacions, a més a més de la capacitat de poder controlar o dirigir els drets i les obligacions de que és titular. Aquestes dues capacitats reben el nom, respectivament, de capacitat jurídica i ca-pacitat d'obrar.

Capacitat jurídica és la capacitat que té qualsevol persona per a ser titular de drets i obligacions des del moment del naixement, només pel fet d'existir.

Capacitat d'obrar és la capacitat que tenen les persones per a governar els drets i les obligacions de que són titulars.

Segons el Codi Civil és a partir de les 24 hores del naixement, que el fetus ja és titular de drets i deures, que ja té capacitat jurídica, cosa que no passa amb la capaci-tat d'obrar. La capacitat jurídica és consubstancial a la persona física pel fet de ser persona, no la capacitat d'obrar.
Emancipació
Situació legal que permet a les persones a partir dels 16 anys governar la seva persona i els seus béns, com si fos major d'edat.
Les persones majors de 16 anys, la poden obtenir per:
-matrimoni
-concessió dels pares
-concessió d'un jutge
Com que la capacitat d'obrar és la capacitat per a governar la pròpia persona, la llei entén que fins als 18 anys, fins a la majoria d'edat, les persones no tenen facultats per a poder-la desenvolupar. Fins aquest moment són els pares els que actuen en nom del fill, en són el seu representant legal.

La llei obliga també a altres grups de persones a que tinguin una representació legal, com és el cas de les persones incapacitades judicialment. Però hi ha altres situacions en què les persones no poden o no volen actuar per sí mateixes i necessiten algú que les representi ja sigui per a un negoci concret o durant un temps determinat, es tracta de la representació voluntària.

Respecte a les persones jurídiques, l'adquisició de la capacitat jurídica i de la capaci-tat d'obrar es fa des del moment mateix del seu naixement.

3.1.4. La persona física

Està clar que persona física som tots els éssers humans. Històricament no sempre ha estat així. En l'antiguitat es privava a determinats grups d'éssers humans de la condició de ser persones, de ser subjectes de dret, com era el cas dels esclaus.

Naixement i extinció de la persona física

Actualment no hi ha cap dubte que tots els ésser humans, tant les dones com els homes que som persones. Però, quin és el moment a partir del qual el dret considera que un ésser humà es persona? La resposta la trobem a l'article 30 del Codi Civil que recorre a la viabilitat del fetus i a la necessitat que hagi nascut per a qualificar-lo de persona.

Article 30 del Codi Civil

Per als efectes civils, només es considera nascut el fetus que tingui figura humana i visqui vint-i-quatre hores enterament desprès del claustre matern.

Un dibuix d'un esclau romà, agenollat amb les mans lligades.

La importància de fixar un moment a partir del qual es considera persona a l'ésser humà és per la repercussió que pot tenir en aspectes legals com pot ser en una herència ja què fins que no es considera persona en el món del dret, no és titular de drets i obli-gacions.

El dret romà no considerava persones als esclaus. Cosa que feia que no gaudísin de cap tipus de dret.
Imaginemos que Acisclo, casado con Adela, fallece sin haber otorgado testamento cuando están esperando su primer hijo. Viven todavía los padres de Acisclo. La herencia de éste debe recaer en su hijo cuando nazca. Pero el hijo nace cuando sólo van pasados seis meses del embarzo, y no consigue vivir sino dos horas... el hijo de Adela, que no ha llegado a alcanzar la personalidad a efectos civiles, no hereda, y por cuanto Acisclo falleció sin testar, le heredarán sus padres, recibiendo Adela únicamente el usufructo de una parte de la herencia.

J.L. La Cruz Berdejo (1988) Parte General del Derecho Civil. Volumen segundo. La persona (pàg. 20).
La persona jurídica és un ens a qui el dret li reconeix personalitat.
El moment en què la persona física deixa de ser persona per al dret és el moment de la seva mort. A partir d'aquest moment la persona física es converteix en cadàver i el seu patrimoni es transforma en herència. Tots dos moments, naixement i defunció, han de ser reflectits en el Registre Civil.

Article 32 del Codi Civil

La personalitat s'extingeix per la mort de les persones.

3.1.5. La persona jurídica

Molts cops les persones necessiten formar un grup per a aconseguir uns fins que probablement soles no aconseguirien. Normalment l'agrupació de diferents persones físiques és la que forma la persona jurídica, malgrat existir persones jurídiques for-mades per una sola persona física.


De vegades també es formen persones jurídiques per l'aportació d'un patrimoni.

En són exemples l'hospital que es funda per l'herència d'una persona que va deixar els seus béns per a construir-lo o la institució creada a partir de la donació d'un capital per a uns fins concrets, com és el cas de la Fundació Josep Carreras per la lluita contra la leucèmia.

Les finalitats de les persones jurídiques van més enllà de les finalitats individuals i del patrimoni propi de cada una de les persones físiques que la formen. El Codi Civil dis-tingeixen tres tipus de persones jurídiques: corporacions, associacions i fundacions.

Article 35 del Codi Civil

Són persones jurídiques:

1r Les corporacions, associacions i fundacions d'interès públic reconegudes per la llei.
La seva personalitat comença des de l'instant mateix en què, d'acord amb dret, hagin quedat vàlidament constituïdes.

2n Les associacions d'interès particular, siguin civils, mercantils o industrials, a les quals la llei concedeixi personalitat pròpia, independent de la de cada un dels associats.

Naixement i extinció de la persona jurídica

Per al Codi Civil la personalitat jurídica de les persones jurídiques neix en el mo-ment mateix de la seva constitució, a partir d'aquest moment per al món del dret les persones jurídiques ja són subjectes de drets i obligacions.

• Les associacions i les corporacions existeixen per al dret per la voluntat manifes-tada dels seus membres, no cal cap altre requisit. No cal ni inscriure-les en cap registre per a que el dret les reconegui com a subjectes de dret. Si bé les societats mercantils i les Cooperatives sí que és necessari inscriure-les en el Registre cor-responent.
• Les fundacions també precisen la inscripció en el Registre de Fundacions.

Les causes d'extinció de les persones jurídiques són: l'acabament del termini previst per a la seva durada, aconseguir l'objectiu social previst o impossibilitat d'aconseguir-lo i per la voluntat dels socis.

Un cop extingida la persona jurídica desapareix del món del dret i només cal, si queden, repartir els béns, bé entre les persones que la van fundar, bé a l'estat.

3.1.6. Dret d'obligacions

El dret d'obligacions és la part del dret civil que s'encarrega de les relacions d'obligació.

El Codi Civil, a l'article 1.088 ens diu que són les obligacions quan diu que una obligació consisteix en donar, fer o no fer alguna cosa. Sempre es clar -afegirem nosaltres- que tingui transcendència jurídica.

Quan diem que la Senyora Maria ve obligada a donar almoina a l'indigent que es troba al carrer o que ha de recompensar a en Joan que li va salvar la vida... No parlem de deures jurídics sinó que parlem de deures morals.

No totes les obligacions que pot tenir una persona són obligacions jurídiques. També n'hi ha d'obligacions morals. Nosaltres únicament ens centrarem en l'estudi de les obligacions amb transcendència jurídica.

L'obligació és el deure jurídic d'un subjecte (deutor) de realitzar una prestació en favor d'un altre (creditor).

Elements de l'obligació

Totes les obligacions tenen una estructura que es pot descompondre en tres elements:

Elements de l'obligació
a) Subjectes: A les obligacions existeixen dues parts clarament diferenciades, i, a la vegada a cada part hi pot haver una o vàries persones que tant poden ser persones físiques com persones jurídiques.
1.- Els subjectes:
-Creditor
- Deutor
2.-Objecte: la cosa que es fa, o no es fa, que es dóna, o no es dona,...
3.-Vincle jurídic: consentiment que obliga a les dues parts.

1. Una de les parts està formada pel titular del crèdit o creditor, que és la persona amb poder per a exigir la prestació.

2. L'altra part està formada pel deutor, que és la persona obligada a realitzar la prestació.
b) Objecte: és alló que es farà o no es farà, o alló que es dóna. És el comportament que el deutor ve obligat a realitzar i que l'acreedor pot exigir.

c) Vincle jurídic sorgeix de la relació existent entre deutor i acreedor, és l'element principal de l'obligació. Fa referència a que les dues parts presten el seu consentiment per a que sorgeixi l'obligació, les dues parts estan vinculades o obligades jurídicament.

Classes d'obligacions

Per a poder analitzar els tipus d'obligacions que es poden donar entre particulars, cal establir en primer lloc els criteris que es fan servir en la classificació. A continuació exposarem varis criteris d e classificació:

1) Classificació segons la definició de l'article 1.008 del Codi civil.

a) Les de donar, en les quals el deutor està obligat a donar alguna cosa al creditor. És possible que allò que ha de donar sigui una cosa específica o concreta.

Exemple

En el primer cas el deutor estaria obligat a donar un quadre d'un pintor i en el segon cas un telèfon.

En les obligacions específiques si la cosa desapareix, l'obligació desapareix també. En canvi en les obligacions genèriques, malgrat desaparèixer l'objecte, l'obligació continua.

En l'exemple anterior, en el supòsit de l'obligació de donar una cosa específica, si es destrueix el quadre del pintor en un incendi, l'obligació desapareixerà i malgrat haver realitzat el creidtor la seva part, desapareix l'obligació. Si bé cal assenyalar que en aquests casos acostuma a haver-hi una assegurança que compensarà l'incompliment de l'obligació.

En canvi, en el supòsit de l'obligació de donar una cosa genèriques, pot desaparèixer el telèfon que havia d'entregar el deutor perquè es perd, però el deutor haurà de donar un altre telèfon igual.

b) Les de fer, que estableixen l'obligatorietat per part del deutor a fer alguna cosa a favor del creditor. Hi cap la possibilitat que sigui una obligació de fer una cosa sense importar qui la faci. Però és possible que es tracti de fer una cosa de manera persona-líssima, es a dir, que no la pugui fer ningú més que el deutor.

c) Les de no fer, en les quals el deutor està obligat a no fer o no deixar fer alguna cosa en benefici del creditor.

2) Classificació segons que vingui obligada una o les dues parts a realitzar una ac-ció.
a) Unilaterals, en les quals només està obligada a realitzar la prestació una de les parts.

b) Bilaterals, en les quals estan obligades a realitzar la prestació les dues parts.

3) Classificació segons el nombre de persones que integren la relació:

a) Unipersonals, quan només hi ha un creditor i un deutor;

b) Pluripersonals, quan hi ha diverses persones com a creditores o com a deutores, o a totes dues a la vegada.

4) Classificació segons si les obligacions existeixen per si mateixes o no.

a) Principals, que no depenen de cap altra obligació per a existir.

b) Accessòries, que necessiten l'existència i l'eficàcia d'una altra obligació princi-pal per a existir

Extincions de les obligacions

Una obligació desapareix normalment perquè es compleix allò que ha estat pactat però hi ha tota una sèrie de causes que també poden contribuir-hi, tal i com es pot apreciar en el resum fet a continuació.

Causes d'extinció de les obligacions

- Pagament.
- Cessió de bens del deutor a canvi del crèdit.
- Consignació en un Jutjat de la quantitat que es deu.
- Confusió del deutor i del creditor en un mateixa persona.
- Compensació amb altres deutes del creditor.
- Novació o canvi del deute.
- Prescripció del temps fixat.
Aquí va un dibuix que ilustri l'origen del dret mercantil. Amb les corporacions de comercaints.

En el peu de la fotografia va :

Els orígens del dret mercantil els trobem a les corporacions de comerciants.
Les primeres normes sorgides van ser els usos i costums que feien servir aquells comerciants.

3.2. Dret mercantil

Els orígens del Dret mercantil els podem trobar a l'edat mitjana amb les corporaci-ons de comerciants.

El Derecho Mercatil, nacido en la edad media como ordenamiento de las corporaciones de comerciantes cuyos cónsules administran justicia conforme a reglas y usos propios; es entonces en ciertas materias un Dercho universal y privilegiado para una clase de sujetos. El comerciante de aquel tiempo cuando contrata con clientes o colegas de otra ciudad u otro territorio, sometidos acaso a un ordenamiento distinto, necesita saber exactamente cuáles son sus derechos y obligaciones, y por tanto los de su cocontratante.

Lacruz Berdejo, J.L. (1988). Parte General del Derecho Civil. Barcelona: José María Bosch Editor, S.A. pág. 43

Amb el naixement d'una nova activitat a la societat de l'edat mitjana: l'activitat comercial, sorgeix la necessitat de crear un cos separat del dret civil que la regulés. Es tractava d'una activitat prou complexa com per a tenir un dret propi que la regu-lés.

En aquest context sorgeix el dret mercantil com una branca separada del dret civil per a regular un tipus de relacions concretes entre particulars, es a dir, per a regular aquelles activitats que fan referència al comerç.

El dret mercantil és la branca del dret que té com a objectiu regular les re-lacions jurídiques derivades de l'activitat comercial.

Aquest dret regula tant els negocis comercials, en sentit estricte, com els negocis industrials, és a dir, les activitats que faciliten la transformació i l'extracció dels béns.

El desenvolupament del capitalisme a Occident va fer d'aquesta branca del dret una de les més importants. En el centre d'aquest desenvolupament hi ha la importància creixent d'un tipus especial d'empresa: la societat anònima, que avui dia és l'instrumento principal de l'activitat capitalista.

La globalització mundial de l'economia i, com a conseqüència, les transaccions comercials expliquen la supremacia del dret mercantil com a branca autònoma del dret. Són moltes les normes jurídiques que van sorgint al voltant dels temes mercan-tils, es a dir, al voltant de les empreses.

3.3. Dret laboral o dret del treball

El dret del treball és, sens dubte, una de les branques que més importància ha adqui-rit en els darrers temps, des d'un punt de vista social.

L'Estatut dels treballadors conté un conjunt de disposicions i articles orientats a regular les relacions jurídiques derivades del treball.
El seu naixement es situa a les condicions socials sorgides com a conseqüència de la Revolució Industrial: el treball infantil, la durada de la jornada laboral, els accidents laborals...Les dures condicions en què es treballava en aquell moment van fomentar en la consciència social la necessitat de regular les relacions de treball.
Les reivindicacions obreres, els moviments sindicals i les doctrines del socialisme van aconseguir, al final del segle XIX i en bona part d'Europa, que es redactés una normativa jurídica específica.

A Espanya, al 1980 es va promulgar la llei més important en matèria laboral: la Llei de l'Estatut dels Treballadors. Amb posterioritat s'hi van fer vàries modificacions fins que al 1995 es va aprovar el Text refós de la Llei de l'Estatut dels Treballadors que contenia totes les modificacions sorgides fins a aquell moment. Des de llavors, gairebé tots els anys, amb la pretensió d'adaptar-se a la situació econòmica i social de cada moment, es modifica algun article de l'Estatut dels Treballadors.

El dret laboral és la branca del dret que regula les relacions jurídiques deri-vades de la presta¬ció de treball.

El dret laboral regula les relacions jurídiques derivades d'una prestació de treball. Però no s'ocupa de totes les relacions de treball existents, sinó que regula únicament les relacions de treball en les que es donen les següents característiques: voluntària, per compte d'alè, depenen i retribuïda.

3.3.1. Característiques de l'activitat regulada pel dret del treball

• Voluntària, el treballador ha de ser lliure durant tota la relació laboral. Pot treba-llar i deixar de treballar quan vulgui. És ell qui decideix si treballa per a una per-sona o no.

• Per compte d'altri, el dret del treball únicament s'ocupa del treball que es rea-litza per a una altra persona. No s'ocupa del treball que es realitza per compte propi (dels autònoms).

• Depenen, el treballador està sotmès al poder d'organització i disciplina de l'empresari.

• Retribuïda, el treballador sempre rep un salari a canvi del seu treball. Les activi-tats que fem als veïns, als amics o als familiars a títol de benevolència o de bons veïns, no són activitats regulades pel dret del treball.

3.4. Dret intern i dret internacional

L'estat espanyol en les seves relacions amb altres països, organismes i institucions internacionals assumeix una sèrie de relacions que han de ser regulades pel dret.

Dret internacional i dret estatal
Al Regne Unit regeix el princi-pi que el dret internacional és part del seu propi dret. Podrí-em anomenar, igualment, el cas d'Alemanya, on la consti-tució actual declara la inclusió del dret internacional dins del dret federal de l'estat.
Com que el dret que reguli totes aquestes relacions afectarà també als altres països amb els que es relaciona el nostre estat, no podrà ser un dret creat internament al nostre estat sinó que tindrà un origen extern o internacional.

Un cop creat, el dret internacional, tal i com passa en el dret intern, es divideix en dret públic i en dret privat. Les diferents branques que formen tots dos drets són les mateixes que tenim en el dret intern.

El dret internacional públic regula i gestiona les relacions entre els estats; legisla sobre les organitzacions supraestatals i les supervisa.

El dret internacional privat fixa els criteris per a determinar quan i en quina mesura s'aplica el dret intern o el dret internacional. Fixa la competència dels tribunals propis respecte a les relacions privades internacionals.

Durant els darrers anys, i com a conseqüència de la globalització de les relacions entre els diferents estats, la importància del dret internacional privat ha augmentat.

Imagineu ara per un moment que decidiu vendre l'apartament que teniu a la Costa Brava a uns anglesos que s'hi han interessat. Imagineu, també, que en aquesta operació sorgeixen problemes. Quins tribunals haurien d'intervenir en el conflicte: els espanyols, ja que la venda s'ha fet a Espanya, o els brità¬nics? Quina legislació hauran d'aplicar?

D'aquestes qüestions s'ocupa el dret internacional privat, que agrupa un conjunt de normes que tenen com a objectiu resoldre conflictes entre ordenaments jurídics diferents.

Però ens podríem preguntar com s'articula, quina és la relació entre el dret internaci-onal i el dret intern de cada país. Realment, això és un problema important; hi ha juristes que advoquen per una supremacia total del dret internacional, però el cert és que els tribunals nacionals estan lligats per les lleis del seu estat i només poden apli-car el dret internacional en els casos en què ho autoritzi la llei de l'estat.

No obstant això, un estat pot declarar que el dret internacional en bloc forma part del seu propi dret i d'aquesta manera eliminar un dels elements de possibles fonts de conflicte o contradiccions.

4. Branques del dret que formen el dret públic

Una classificació de les normes de dret públic ...
Són moltes i molt variades les funcions que desenvolupa el sector públic.
... és la que les agrupa segons la matèria a la que afecten en:

1) Dret administratiu
2) Dret financer
3) Dret penal
4) Dret processal
5) Dret constitucional
Per a gestionar els interessos col•lectius, els poders públics necessiten ingressos econòmics que els permetin dur a terme totes les seves funcions. Amb aquesta finali-tat recapten diners, per exemple a través dels impostos.

També els poders públics per a assegurar una convivència en pau, són els encarre-gats de reprimir els delictes, també s'encarreguen de gestionar els serveis comuns, com es el cas dels transports públics o de la sanitat.

Les normes que regulen totes aquestes funcions abans esmentades són les normes que formen el dret públic.

Com a dret públic entenem el conjunt de normes i principis que regulen l'activitat estatal, es a dir, el conjunt de normes jurídiques que regulen l'activitat de les diferents institucions estatals i les relacions entre l'estat i els ciutadans.

Com que el volum de normes que configuren el dret públic és molt elevat i variat es van haver de classificar d'alguna manera. A continuació, veurem amb més detall cadascuna de les cinc disciplines jurídiques en què es divideix el dret públic, si bé dedicarem tota una unitat didàctica a l'estudi d'una d'aquestes branques: el dret financer, per la transcendència que té en el món de l'empresa.

4.1. Dret administratiu

L'origen històric del dret administratiu el situem a França, al final del segle XVIII i principi del XIX, quan la revolució liberal francesa desenvolupà la idea de l'administració. La reorganització de l'administració del govern de Napoleó va in-troduir un conjunt de normes que havien de regular aquesta activitat de l'estat per tal d'evitar que es vulneressin els drets i les llibertats individuals dels ciutadans.

A la societat actual també disposem de tot un conjunt d'institucions encarregades de realitzar les tasques que proposa el govern. Aquestes institucions formen el que coneixem com a Administració Pública.
Personalitat de l'administració
L'administració Pública gaudeix de personalitat jurídica per al compliment de les funcions que té legalment atribuïdes.
Aquesta personalitat l'exerceix mitjançant els seus empleats.
El dret administratiu és la branca del dret que s'encarrega de regular l'organització, funcionament i altres facultats que té l'administració pú-blica en les relacions amb els particulars i amb altres òrgans de les admi-nistracions públiques.

L'administració pública es divideix en tres nivells: l'administració estatal, l'administració autonòmica i l'administració local.

4.1.1. Contingut del dret administratiu

El contingut del dret administratiu està format per tres blocs de continguts:

a) Les normes que regulen els òrgans i institucions que formen l'administració pública en els diferents nivells existents: administració central, comunitats autònomes i corporacions locals.

L'administració pública central i l'administració autonómica catalana estan formades per òrgans administratius amb competències en tots dos territoris afectats: els ministeris o conselleries, els consells de ministres o de consellers, les Secretaries Generales i les Subsecretaries,...

La majoria d'aquests òrgans tenen com a característica comú la capacitat per a actuar amb prerrogatives o poders superiors als que posseeixen els particulars (imperium).

El problema tradicional del dret administratiu rau en el fet de trobar un equilibri entre la llibertat d'acció que necessita l'administració per tal de garantir la seva acti-vitat i el control jurídic d'aquesta activitat per evitar el risc de l'arbitrarietat.

b) Les normes que regulen les relacions de l'administració amb els particulars.

c) Les normes que regulen les relacions entre diferents òrgans administratius.

4.1.2. Garanties del dret administratiu

Com que el nostre és un Estat de Dret, tots els ciutadans i les ciutadanes gaudim de diferents garanties quan ens relacionem amb l'administració pública per tal que no es generi una situació d'indefensió. En resum podem dir que són principalment tres les garanties de les que gaudim totes les persones en relacionar-nos amb l'administració:


Dedicarem un apartat a estudiar en profunditat cadascuna de les garanties enunciades, en les properes pàgines. Es tracta d'unes garanties de les que gaudim totes les persones quan ens relacionem amb l'administració pública.
!
1) Tots els ciutadans i les ciutadanes coneixem o podem conèixer el procediment administratiu, es a dir, qualsevol persona pot conèixer els passos que seguirà l'administració pública fins a finalitzar la seva actuació.

Això és possible perquè l'administració ha de seguir, en tots i en qualsevol dels actes que realitza, un procediment prèviament establert.

L'administració no pot actuar de manera arbitrària segons la persona, el lloc o el moment de què es tracti, sinó que sempre ha de seguir una seqüència formal en tots els seus actes.

2) Totes les persones disposem d'un ventall de recursos que podem fer servir quan no hi estem d'acord amb un acte administratiu.

3) Qualsevol persona que no estigui d'acord amb una decisió presa per l'administració, un cop esgotada la via administrativa, es a dir, un cop esgotats tots els recursos previstos per la pròpia administració, pot acudir als Tribunals de Justícia. Cosa que comporta que l'actuació administrativa pugui ser controlada per Jutges i Tribunals.

4.1.3. El Procediment administratiu. Concepte

El procediment administratiu suposa una garantia molt important per als ciutadans i ciutadanes. Permet que quan una persona es relacioni amb l'administració sàpiga o pugui saber, abans inclòs de començar la seva gestió, tots els tràmits que vindrà obligada a realitzar per part seva i per part de l'administració fins a obtenir allò que desitja.

El procediment administratiu és el conjunt de tràmits que ve obligada a realitzar l'administració per a desenvolupar qualsevol activitat. Culmina amb un acte administratiu.

A l'Exposició de motius d'aquesta Llei ja derogada es definia el Procediment administratiu com el “Cauce formal de la serie de actos en que se concreta la actuación administrativa para la realización de un fin”.
Llei de Procediment Administratiu de 1958
El procediment administratiu no és res més que la manera com es produeixen els actes administratius ja què l'administració ve obligada a seguir un procediment de-terminat en el desenvolupament de la seva activitat.

És necessari tenir present que si l'administració no segueix el procediment prèvi-ament establert, l'acte o activitat que realitza pot ser declarat Nul o Nul•la. En aquest cas és com si l'administració no hagués fet res i vendria obligada a tornar a realitzar aquell mateix acte des del començament, seguint aquest cop el procediment que té fixat i que hauria d'haver seguit l'altra vegada.
LRJAPPAC

La Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú va ser creada al 1992 però posteriorment ha sofert nombroses reformes parcials en alguns dels seus articles.
Amb caràcter general existeix un Procediment Comú o General per a tots els actes realitzats per l'administració i una sèrie de procediments específics per a actes con-crets i determinats.

Tota la regulació del procediment administratiu comú la trobem a la Llei de Rè-gim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJAPPAC), de 26 de novembre de 1992 que regula el funcionament de l'administració i la forma com actua.

Per a altres procediments especials existeix una normativa específica que desenvolu-pa la normativa general.

4.1.4. Principis Generals del Procediment Administratiu

L'administració sempre actua seguint el tipus de procediment que té fixat en funció de l'acte que realitza. Però alhora sempre ho fa tenint en compte tota una sèrie de principis.

A continuació analitzarem alguns dels principis en què basa la seva actuació l'administració pública.

a) Principi de contradicció

Les parts que intervenen en els procediments administratius són dues: per una banda l'administració i per altra banda l'administrat.

Excepció

Existeixen molt pocs procediments en què únicament intervé l'administració pública. N'és un exemple la creació d'una carretera en la que en la seva trajectòria no afecta a cap particular.

... comporta que la persona afectada per una decisió administrativa pugui aportar els mitjans de prova que estimi convenients (sempre que siguin admissibles per la llei) així mateix ha de poder fer les al•legacions que cregui convenients en la seva defensa.
El Principi de contradicció ...
L'administració no pot prendre una decisió que afecti a cap persona sense donar-li l'oportunitat de què es pugui defendre.

I, si ho fa, si l'administració pren la decisió sense escoltar-la, la persona afectada pot sol•licitar la nul•litat d'aquell acte per tal que es torni a co-mençar el procediment i se la pugui escoltar.

Ara bé no cal que la persona afectada hagi començat el procediment per a gaudir d'aquest principi. Pot haver estat l'administració qui l'ha començat i la persona sen-tir-se afectada bé perquè es tracta d'un procediment que l'afecta directament, bé perquè en tingui algun dret o interès que pugui resultar perjudicat.

A la LRJAPPAC de 1992 es delimita qui es pot considerar persona afectada per una decisió administrativa. En tenim un resum a l'esquema de la figura 11.

Figura 11. Relació de les persones a qui pot afectar una decisió administrativa

Persones a qui pot afectar una decisió administrativa

a) Les persones que promoguin o iniciïn el procediment.
b) Les persones que, sense haver iniciat el procediment, tinguin drets que puguin resultar afectats per la decisió que s'hi adopti.
c) Les que tinguin interessos que puguin resultar afectats per la resolució que adopti l'administració.
d) Determinades associacions i organitzacions representatives d'interessos col•lectius.

b) Principi de transparència

Com a norma general l'administració té obligació de ser transparent en el desenvo-lupament de tots els seus actes. La qual cosa comporta una sèrie de beneficis per a totes les persones afectades per una decisió administrativa, com són:

• Tenir lliure accés als arxius i registres administratius respecte a la informació que els hi pot afectar.

• Poder conèixer l'estat de la tramitació dels procediments en els quals tenen la condició de persona interessada.

• Poder identificar el personal al servei de les administracions que està tramitant el procediment que els hi afecta.

• Poder obtenir còpies dels documents que contenen els procediments en què són part interessada o que poden ser-ho.
Principi d'imparcialitat

Aquest principi sorgeix com a conseqüència del Dret a la Igualtat reconegut a l'article 14 de la CE, que tenim totes les persones. Si totes les persones som iguals davant la llei i hem de ser tractades com a iguals, l'administració no pot tenir un tracte diferent segons la persona de què es tracti.
c) Principi d'imparcialitat

El principi d'imparcialitat comporta que l'administració ha d'actuar en tot moment i en qualsevol circumstància amb criteris d'objectivitat.
Tipus de parentiu
N'hi ha de dos tipus:

-Per consanguinitat: de la mateixa branca familiar: pares, avis, cosins ...
-Per afinitat: de la branca de la parella: pare de la parella, cosins, tiets, ... es a dir, el sogre, la cunyada, ...
Com que darrera de l'actuació administrativa sempre hi ha una persona que actua en nom de l'administració, és a aquesta persona a qui li correspon l'obligació d'actuar sota la influència del principi d'imparcialitat, es a dir, té l'obligació d'actuar de manera objectiva o imparcial.

La LRJAPPAC de 1992 garanteix l'actuació imparcial de totes les persones que estan al servei de l'administració -ja siguin funcionaris o personal laboral- a través de dos mecanismes: la recusació i l'abstenció.

Graus de Parentiu
L'abstenció és el mecanisme que obliga a que un funcionari deixi d'actuar en un procediment i ho posi en coneixement d'un superior, sempre que es donin determinades circumstàncies.
1r G. Pares Sogres Fills
2n G. Avis Germans Cunyats
3r G. Besavis Tiets Nebots
4art G. Cosins

Les circumstàncies que preveu la Llei a causa de les quals els funcionaris no podran continuar tramitant un procediment són:

• Tenir interès personal en aquell assumpte.

• Ser parent per consanguinitat dins el quart grau, o, d'afinitat dins el segon grau.

• Tenir amistat o enemistat manifesta amb la persona interessada.

• Haver intervingut com a perit o com a testimoni en el procediment de què es tracti.

• Tenir relació de servei amb una persona interessada, o haver-li prestat en els dos últims anys serveis professionals.

La recusació és el mecanisme que permet a una persona interessada en un procediment sol•licitar que un funcionari deixi d'actuar en aquell proce-diment, sempre que es donin les mateixes circumstàncies que hauríem obligat a què el funcionari s'abstingués.

4.1.5. Fases del procediment administratiu

Sembla contradictori parlar de fases del procediment administratiu quan la llei que el regula ens diu tot el contrari.

La Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públi-ques i del procediment administratiu comú, ens diu que hi ha un únic procés amb un inici i un acabament. Malgrat això la doctrina (els estudiosos del procediment) coin-cideix en què hi ha una sèrie d'estadis per on han de passar tots els procediments.

És a aquestes fases a les que ens referirem a continuació.

1) Iniciació del Procediment. Existeixen dues formes d'iniciar els procediments administratius:

1) L'inicia la pròpia Administració sense necessitar que ningú li digui res, és el que s'anomena “iniciació d'ofici”.

Article 69 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

1. Els procediments s'han d'iniciar d'ofici per acord de l'òrgan competent, bé per pròpia iniciativa o com a conseqüència d'una ordre superior, a petició raonada d'altres òrgans o per denúncia.

No és necessari que ...
... la persona interessada tingui coneixements de dret per a relacionar-se amb l'administració pública ja què la pròpia administració disposa de models de sol•licituds que posa a disposició de qualsevol persona, bé presencialment a les seves dependències, bé a través d'Internet en els diferents portals que té oberts.

2. Abans de l'acord d'iniciació, l'òrgan competent pot obrir un període d'informació prèvia amb la finalitat de conèixer les circumstàncies del cas concret i la conveniència o no d'iniciar el procediment.

2) L'inicia la persona interessada. En aquest cas, l'escrit o sol•licitud que la persona interessada presentat a l'adminis¬tració competent ha de contenir el nom, els cognoms i el DNI de la persona interes¬sada; els fets, les raons i la petició concreta; el lloc on es fa; la data del document; la signatura del sol•licitant; i, l'òrgan al qual s'adreça. Aquesta sol•lici¬tud s'ha de presentar al Registre juntament amb una altra còpia per a la persona interessada que serà segellada.

2) Ordenació i instrucció. L'ordenació del procediment no es refereix a cap fase concreta sinó que té a veure amb els criteris a tenir en compte durant la seva tramitació.

Tramitació d'expedients administratius
L'ordenació del procediment fa referència als passos necessaris que ha de realitzar l'administració per a resoldre un expedient administratiu ja iniciat.

Com a regla general per al compliment de tots els tràmits, les persones interessades disposen d'un termini general de 10 dies, per fer les al•legacions pertinents, per aportar documents,..
És l'administració la part encarregada d'impulsar tota la tramitació del procediment i no el ciutadà o ciutadana a qui l'afecta.

Durant la tramitació de l'expedient, la part interessada té dret a ser escoltada, la qual cosa li permet presentar les al•legacions que cregui adients, així com proposar els mitjans de prova que siguin rellevants per a resoldre el procediment, com ara la confessió, documents, dictamen de perits o testimonis, etc.
La resolució final administrativa conté:

3) Finalització

- la decisió presa
- els motius en què es basa la
decisió,
- els recursos que es poden
interposar,
- l'òrgan davant el qual s'haurà
de presentar el recurs, i,
- el termini de temps de què
disposa l'interessat per a
recòrrer.
L'administració té obligació de dictar una resolució expressa en tots els procedi-ments iniciats, tant d'ofici com a instància de part, i, notificar-la.

Article 42 de la LRJAPPAC

1. L'Administració està obligada a dictar resolució expressa en tots els procediments i a notificar-la sigui quina sigui la seva forma d'iniciació.

En els casos de prescripció, renúncia del dret, caducitat del procediment o desistiment de la sol•licitud, així com de desaparició sobrevinguda de l'objecte del procediment, la resolució consisteix en la declaració de la circumstància que concorri en cada cas, amb indicació dels fets produïts i les normes aplicables.
S'exceptuen de l'obligació a què es refereix el paràgraf primer els supòsits d'acabament del procediment per pacte o conveni, així com els procediments relatius a l'exercici de drets sotmesos únicament al deure de comunicació prèvia a l'Administració.

2. El termini màxim per notificar la resolució expressa és el que fixi la norma reguladora del procediment corresponent. Aquest termini no pot excedir els sis mesos llevat que una norma amb rang de llei n'estableixi un de més llarg o que ho prevegi la normativa comunitària europea.

La forma normal de finalitzar els procediments administratius és mitjançant una “resolució administrativa” en la què l'administració explica els motius que l'han portat a prendre aquella decisió així com la forma com es pot recórrer si la part inte-ressada no estigués d'acord.

De vegades hi ha una altra forma anormal de finalitzar els procediments, que es dóna quan la part interessada desisteix o renuncia a la seva pretensió; caduca el temps previst per a resoldre'l o es dóna una impossibilitat sobrevinguda per a por-tar a terme la pretensió. Totes dues formes estan representades a la figura 12.

Un exemple d'impossibilitat sobrevinguda seria quan una persona sol•licita permís a un ajuntament per a realitzar una acampada durant uns dies concrets i es produeix una inundació en aquell espai pocs dies abans.

Figura 12. Formes en què pot finalitzar un procediment administratiu.


4) Silenci administratiu
Web recomanada

Podeu visitar la pàgina web de l''escola d'administració pública per a ampliar la informació donada en aquest nucli d'activitat.
Podeu trobar-la a la següent adreça:

www.eap.es
El silenci administratiu és una forma anormal de finalitzar els procediments, la res-ponsabilitat de la qual recau únicament en l'administració. És l'únic supòsit en què l'administració no dicta una resolució expressa.

El silenci administratiu es produeix quan l'administració no diu o no fa res en el termini que té establert per a fer-ho.

El termini per a resoldre les sol•licituds presentades pels ciutadans ve fixat legalment per la norma que és d'aplicació a cada cas concret. En aquells casos en què no exis-teix cap norma, l'administració disposa d'un termini de 3 mesos. Si un cop ha acabat el termini, no existeix cap resposta administrativa, podem dir que ens trobem davant del silenci adminis¬tratiu.

Article 43.2 de la LRJAPPAC

Els interessats poden entendre estimades per silenci administratiu les seves sol•licituds en tots els casos, llevat que una norma amb rang de llei o norma de dret comunitari europeu estableixi el contrari.

4.1.6. Execució administrativa

Una vegada acabat el procediment administratiu només queda executar-lo, fer-lo efectiu. Portar a la pràctica allò que s'ha acordat. Nosaltres ens fixarem en el supòsit en què és el ciutadà o ciutadana la part obligada a fer efectiva la resolució.

En principi totes les resolucions administratives es poden executar immediatament, tal i com estableix l'article 94 de la LRJAPPAC, i, el fet que es vulgui recórrer la resolució, no impedeix la seva execució. La persona interessada que no està d'acord amb la resolució, pot presentar el recurs pertinent però abans d'obtenir una resposta està obligada a complir allò que s'ha acordat a la resolució.
Execució dels actes administratius

L'administració fa servir dues formes diferents per a executar els seus actes, si bé la segona depen de la primera:

1) Execució voluntària
2) Execució Forçosa
a) Constrenyiment
sobre el patrimoni.
b) Execució subsidiària.
c) Multa coercitiva.
d) Compulsió sobre les
persones
Es pot donar el cas que la persona obligada a complir la resolució no vulgui fer-ho voluntàriament, en aquest cas l'administració imposarà el seu compliment, és el que s'anomena execució forçosa.

Els mitjans de què disposa l'administració per a obligar al compliment d'una resolu-ció administrativa són:

1) Constrenyiment sobre el patrimoni. Si la resolució obliga a satisfer una quantitat de diners i la persona no els aporta voluntàriament, l'administració pot arribar a embargar els béns de la persona afectada.
Els exemples més freqüents els trobem en els casos en què l'administració pública imposa una multa a una persona i aquesta es nega a pagar, un cop esgotats tots els mitjans voluntaris per a obligar-la a pagar, l'administració embargarà algun compte corrent que tingui al seu nom o algun altre bé.

2) Execució subsidiària. Si la resolució obliga a realitzar actes que poden ser realitzats per algú diferent de la persona obligada a fer-ho, l'administració pot realitzar l'acte directament o per mitjà de les persones que determini, això sí a costa de la persona obligada. L'import de les despeses, danys i perjudicis els exigirà a la persona interessada amb posterioritat.

Un exemple es dona quan l'administració obliga a construir un mur de contenció a un propietari i aquest es nega a fer-ho. L'administració el pot construir o contractar una persona que ho faci, però el pagament serà a càrrec del propietari .

3) Multa coercitiva. Si la resolució obliga a la persona interessada a realitzar alguna cosa que aquesta no vol fer, l'administració pot imposar-li una o vàries multes en la quantia que vinguin fixades legalment fins que realitzi l'acte al que està obligada. A més a més, també pot sancionar-la per la seva conducta.

Un exemple és la multa que s'imposa a un propietari a qui l'administració obliga a tallar les branques dels seus arbres perquè trenquen les voreres i es nega a fer-ho.

4) Compulsió sobre les persones. Si la resolució fa referència a una obligació personalíssima, l'administració pot obligar a l'individuo, o grup de persones, a dur a terme l'actuació a la qual està obligat a realitzar fent servir la força pública.

Un exemple són els casos de desallotjament de les persones d'un habitatge a causa del mal estat de l'edifici i en previsió d'una caiguda. Aquí l'administració utilitza la força pública.

4.1.7. Recursos administratius

Totes les persones que no estan conformes amb un acte dictat per l'administració i que els afecta, el poden recórrer.

Ara bé recórrer l'acte comporta fer-ho de la manera com ve fixat a la Llei, es a dir, presentar el recurs davant de l'òrgan procedent, en els terminis establerts i amb un contingut concret.

Article 110.1 de la LRJAPPAC

La interposició del recurs ha d'expressar:

a) El nom i els cognoms del recurrent, així com la seva identificació personal.
b) L'acte que es recorre i la raó de la seva impugnació.
c) Lloc, data, signatura del recurrent, identificació del mitjà i, si s'escau, del lloc que s'assenyali a efectes de notificacions.
d) Òrgan, centre o unitat administrativa a què es dirigeix.
e) Les altres particularitats exigides, si s'escau, per les disposicions específiques.
2. L'error en la qualificació del recurs, per part del recurrent no és obstacle per a la seva tramitació, sempre que se'n dedueixi el carácter veritable.
Contingut del recurs administratiu
3. Els vicis i defectes que facin anul•lable un acte no poden ser al•legats pels qui els hagin causat.
En el recurs es pot sol•licitar l'eliminació o la modificació de l'acte que es recorre i l'administració pot o no acceptar l'eliminació, o, modificar-lo parcial o totalment.

Si en la presentació del recurs no es respecten els terminis establerts per a interposar-lo, i es presenta fora de termini, el recurs sempre serà desestimat i la resolució recor-reguda es considerarà com a vàlida sense poder interposar cap altre recurs.

Convé destacar que davant d'un recurs, l'administració haurà d'actuar de manera coherent i lògica i en qualsevol cas la resolució no podrà empitjorar la situació inici-al de la qual es parteix.

Tipus de recursos

Davant d'una resolució administrativa amb la que no s'hi està d'acord, existeixen diversos tipus de recursos que es poden interposar, segons el cas concret.

La Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment adminis-tratiu comú recull els diferents tipus de recursos:

1) Recurs de reposició. És el recurs que es pot interposar davant l'òrgan que va dictar l'acte recorregut. El termini per a interposar-lo és d'un mes i l'administració l'ha de resoldre com a màxim passat un altre mes. En cas contrari, s'entendrà com a desestimat i es podrà acudir a la via contenciosa administrativa, tal i com succeeix si el recurs és desestimat.

2) Recurs d'alçada. És el recurs que es pot interposar davant l'òrgan superior jeràrquic de l'òrgan que el va dictar. Si el recurs s'ha interposat davant l'òrgan que ha dictat l'acte impugnat, aquest òrgan està obligat a trametre'l a l'òrgan competent en el termini de deu dies. El termini per a interposar-lo, igual que en el recurs de reposició, és d'un mes i l'administració l'ha de resoldre com a màxim passats tres mesos. En cas contrari, s'entendrà com a desestimat i es podrà acudir a la via contenciosa administrativa, tal i com succeeix si el recurs és desestimat.

3) Recurs extraordinari de revisió. Com el seu nom indica, és un tipus de recurs que només es pot donar en determinades circunstàmcies excepcionals i que es presenta davant del mateix òrgan que va dictar la resolució., ja sigui la resolució que finalitzava el procediment administratiu o la que resolvia un recurs.

A l'apartat d'annexos del web trobareu models dels diferents recursos que es poden interposar.
Web
Les circumstàncies que poden permetre la interposició d'un recurs administratiu, són:

• Que en dictar l'acte s'hagi incorregut en un error que es pugui apreciar dels mateixos documents incorporats a l'expedient.
• Que apareguin nous documents posteriors a la resolució recorreguda de valor essencial per a l'assumpte que evidenciïn l'error en què es va caure.

• Que en la decisió que va donar lloc a la resolució recorreguda hagin influït documents o testimonis declarats falsos per sentència judicial, anterior o posterior a aquella resolució.

• Que la resolució recorreguda s'hagi dictat com a conseqüència de prevaricació, suborn, violència, maquinació fraudulenta o d'una altra conducta punible del funcionari que la va dictar i que s'hagi declarat així en una sentència judicial.

Jurisdicció contenciosa administrativa
4.1.8. Jurisdicció contenciosa administrativa

En totes les matèries que versen sobre l'administració pública, les persones interessades poden acudir únicament als Tribunals de la Jurisdicció contenciosa administrativa.
Un cop esgotades totes les possibilitats que ofereix l'administració, la persona inte-ressada pot acudir als tribunals.

Per acudir als tribunals administratius, la persona interesada està obligada a portar assistència d'un advocat, i, segons el tipus de procediment haurà d'anar representada per un procurador. A més a més cal que comuniqui la decisió d'acudir als tribunals a l'òrgan que dictà la resolució que vol recòrrer, dins d'un termini de dos mesos.

Un cop presentat l'escrit davant del tribunal competent, aquest sol•licitarà un exemplar de l'expedient administratiu a l'administració. Posteriorment es donarà trasllat de l'expedient a la part recur¬rent, per tal que pugui presentar la seva demanda. També es donarà trasllat de l'expedient a l'advocacia de l'estat. S'obrirà un període de prova si es creu necessari, un judici oral si és sol•licitat per totes dues parts, i finalment la sen-tència.

4.2. Dret financer

El dret financer s'encarrega de regular l'activitat financera de la Hisenda Pública. Actua com si fos el comptable de l'estat.

Està formada per totes les contribucions, impostos, rendes, propietats, valors i drets que pertanyen a l'estat. Són tots els recursos econòmics de que disposa l'estat
Hisenda Pública
El dret financer és la branca del dret que s'encarrega de regular l'obtenció dels ingres¬sos per part de l'estat i d'altres entitats públiques, i la seva admi-nistració.

Directament vinculat al dret financer podem distingir el dret tributari, que engloba tot el conjunt de normes que regulen l'obtenció d'ingressos públics, es a dir, que regula les relacions entre els contribuents i els organismes públics. Però també hi està relacionat el dret pressupostari que és el dret que regula totes les partides que formen els ingressos i les despeses públiques.

4.3. Dret penal

A totes les societats trobem algun mecanisme de control de les conductes que “es desvien” de la conducta o conductes socialment acceptades. L'existència d'aquest mecanisme de control es fa necessari per tal de garantir la pau social, es a dir, per tal de garantir la convivència harmònica de tots els ciutadans i ciutadanes .

El dret penal és un dels medis de control social de que disposen les societats actuals.

La família, l'escola, la feina, els grups socials,... són medis de control social; ara bé es tracta de medis de control social informals i el dret penal és un medi de control social formal.

Es tracta d'un medi de control social molt formalitzat, es a dir, el dret penal única-ment es pot exercir mitjançant les normes jurídiques establertes.

Como todo medio de contro social, el Derecho Penal tiende a evitar determinados comportamientos sociales que se reputan indeseables, acudiendo para ello a la amenaza de imposición de distintas sanciones para el caso de que dichas conductas se realicen; más el Derecho Penal se caracteriza por preveer las sanciones en principio más graves -las penas y las medidas de seguridad-, como forma de evitar los comportamientos que juzga especialmente peligrosos -los delitos-.Se trata pues de una forma de control social lo suficientemente importante como para que, por una parte, haya sido monopolizado por el Estado y, por otra parte, constituya una de las parcelas fundamentales del poder estatal.

Mir Puig, S. (1990). Derecho Penal. Parte General (pàg.4)

La privació de llibertat prevista en el Còdic Penal per a la persona que mata una altra persona o per a la que la segresta, és un dels exemples de penes que existexen a la nostra societat, com també ho poden ser la pena de multa o la pena de privació del dret de sufragi.
Penes previstes en el Còdi Penal
El dret penal és el conjunt de normes jurídiques fixades per l'estat i adre-çades als ciutadans i ciutadanes per a prohibir, sota l'amenaça d'imposició d'una pena, determinades conductes considerades delicte o falta.

Cal assenyalar que el dret penal no és l'únic mitjà de control social que s'exerceix mitjançant normes jurídiques que preveuen la imposició d'una sanció després de la realització de determinades conductes. Existeixen altres formes de control social de caràcter jurídic, com és el cas de la imposició d'una multa de trànsit o d'una sanció de la hisenda pública i aquestes formes de control social no estan previstes pel dret penal sinó pel dret administratiu.
Principi non bis in idem

En principi és el legislador qui decideix quines sancions estan incloses en el dret penal i quines no. En aquesta decisió intervé fonamentalment el criteri de gravetat de la sanció i el legislador deixa per al dret penal aquelles sancions que més afecten als ciutadans, com és el cas de la privació de llibertat o l'allunyament d'un determi-nat lloc geogràfic.

El mateix fet no pot ser sancionat més d'una vegada. No es poden imposar sancions penals i administratives alhora.
Per exemple si no portes l'assegurança del vehicle que condueixes pots ser sancionar tant per la via administrativa, a través d'una multa d'un policia, com per la via penal, per la imposició d'una pena d'un jutge, però mai seràs sancionat per totes dues vies a la vegada.
Segons l'article 25.3 de la Constitució l'administració no pot imposar sancions pri-vatives de llibertat, només ho poden fer els Jutges. I no tots els Jutges, només els Jutges penals.

Article 25.3 CE

L'Administración civil no podrà imposar sancions que directament o subsidiariàment impliquin privació de llibertat.

4.3.1. Funció del dret penal

L'estat considera necessari protegir determinats bens o interessos socials i per aquest motiu crea el dret penal.

Les penes a la nostra societat s'apliquen com a mitjà de prevenció i no pas com un càstig. No es pretén castigar al delinqüent per haver fet un mal sinó evitar la comis-sió del mal. Es tracta d'una funció utilitària de la pena: mirar d'evitar la comissió futura de delictes o de faltes.

Codi Penal

Des d'un punt de vista jurídic diem que el dret penal és la última ràtio (últim recurs) d'un Estat, que funciona quan tots els altres mitjans de control social, tant si són jurídics com si no, són insuficients.
Últim recurs ...
El dret penal existent a la nostra societat es troba recollit al Codi Penal del 1995 (Codi que ha estat modificat per diverses lleis en diferents apartats) i a altres lleis especials com és el cas de la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

En el Codi Penal trobem les definicions d'aquelles conductes no acceptades social-ment, com és el robatori, l'assassinat, homicidi,...

4.4. Dret processal

Com que al nostre estat existeix la divisió de poders, el poder judicial és un poder independent dels altres dos poders.

Article 117. 1 CE

La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i pels Magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i somesos únicament a l'imperi de la llei.
Jutge / Magistrat
Es tracta de dos termes diferents que s'utilitzen per a designar la categoria professional del jutjador.
Hi ha òrgans o Jutjats que únicament poden ser ocupats per Magistrats en canvi tots aquells òrgans que poden ser ocupats per Jutges també ho poden ser per Magistrats.
Els Jutges i Magistrats que integren el Poder Judicial són els encarregats d'administrar la Justícia, de sancionar les infraccions comeses pels ciutadans, sempre que siguin reconegudes a les lleis, i de fer complir les sentències. D'aquesta manera aconsegueixen mantenir “l'ordre social establert”. Tota la resta de ciutadans i ciuta-danes estem obligats a col•laborar amb la Justícia i a acatar les sentències judicials.

Però quan els ciutadans ens volem adreçar a la Justícia no ho podem fer de qualsevol manera sinó que hem de seguir tota una sèrie de formalismes.

La forma com hom pot adreçar-se a la Justícia ve regulada per una sèrie de normes recollides en el dret processal.

Així diem que el dret processal està format les normes que ens orienten sobre la forma com s'inicia el procés: si és per denuncia o querella, per demanda...; sobre els passos que seguirem en el procés; sobre el jutjat al qual ens hem d'adreçar, es a dir, sobre les normes relatives a la composició dels Jutjats i Tribunals que formen la Planta Judicial; sobre els recursos que hi caben; sobre la necessitat d'advocat o pro-curador en aquell procediment..., com es pot apreciar a la figura 13.

El dret processal és el conjunt de normes relatives a l'estructura i funcions dels òrgans jurisdiccionals, es a dir, és el conjunt de normes relatives als processos judicials.

Figura 13. Estructura del Dret Processal.

Composició del Dret Processal
 Les normes relatives a l'organització dels Jutgats i Tribunals.
 Les normes relatives als diferents tipus de procediments existents.
 Les normes relatives als presupostos necessaris en cada procés i procediment, i, als efectes de cada resolució.
Independència de poders

Els estats democràtics garanteixen la independència del poder judicial respecte dels altres dos poders però especialment del po¬der executiu, es a dir, del govern.

En el nostre cas els jutges només estan sotmesos a la llei.

No és el cas dels Fiscals ja què el Fiscal General el nomena el govern.
L'organització jurisdiccional o organització dels Jutjats a Espanya ve determinada per la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, juntament amb altres normes que la desenvolupen, i, queda fixada de la següent manera:

a) Ordre Jurisdiccional Civil format pels Jutjats de Pau, Jutjats de Primera Instància -segons la població són Jutjats de Primera Instància i Instrucció- (estan inclosos els Jutjats de Família i els Jutjats d'Incapacitacions), Audiències Provincials ( Secció Civil), Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de cada Comunitat Autònoma i Sala Civil del Tribunal Suprem.


-Jutge o Magistrat
-Secretari Judicial
-Oficials judicials
-Auxiliars judicials
-Agents judicials
a més a més, també cooperen amb el Jutjat:
-El Ministeri Fiscal
-L'advocat de l'Estat
-La policía Judicial
Personal que integra un Jutjat
b) Ordre Jurisdiccional Penal format pels Jutjats de Pau, Jutjats d'Instrucció -segons la població són Jutjats de Primera Instància i Instrucció-, Jutjats de Vigilància Penitenciària, Juzgados Centrales de lo Penal (depenen de l'Audiència Nacional), Audiències Provincials ( Secció Penal), Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia de cada Comunitat Autònoma i Sala Penal del Tribunal Suprem.

c) Ordre Contenciós-Administratiu format per Jutjats Contenciós-Administraius Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de cada Comunitat Autònoma i Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem.

d) Ordre Social (laboral) format per Jutjats Socials, Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de cada Comunitat Autònoma i Sala Social del Tribunal Suprem.

Damunt de tots els ordres i tribunals esmentats, existeix un Tribunal encarregat de vetllar pel compliment dels preceptes constitucionals: El Tribunal Constitucional.

4.5. Dret constitucional

Abans de fer una definició sobre què és el dret constitucional ens convé fer una ulla-da a la evolució històrica de la política constitucional. Als elements antecedents i coetanis que van fer possible l'aparició de la Constitució actual i del dret que la regula.

4.5.1. Orígens històrics

Novembre de 1975
El General Franco va morir el dia 20.
El Rei Joan Carles I va ser proclamat successor el dia 22.

Juliol de 1976
Formació del primer Govern democràtic presidit per Adolfo Suàrez.

Octubre de 1976
Creació d'una llei per a la Reforma Política.

Juny de 1977
Elecció de les primeres Corts que van ser les encarregades d'elaborar la CE.
Seqüència històrica del naixement de la CE de 1978
La Constitució actual (CE) està inserida en la tradició constitucional existent des del segle XIX que pretenia organitzar la política amb criteris de garantia i protecció de la llibertat.

Els primers orígens constitucionals els trobem en la Constitució de Cadis de 1812 ( al 1808 hi va haver una altra Constitució que va ser molt qüestionada com a Consti-tució). Aquesta Constitució va ser un reflex de la situació a Europa i a EEUU al segle XVIII. La intenció tant d'Europa com d'America organitzar l'Estat i reconèi-xer els drets individuals dels ciutadans mitjançant un pacte polític.

Però la tradició constitucional ha estat trencada en varies ocasions i l'ordre constitu-cional ha estat substituït per períodes de poder personal. El període de poder perso-nal més llarg a la història d'Espanya el va protagonitzar el General Francisco Franco Bahamonte des del 1936 amb la sublevació militar i l'enderrocament de la Segona República, fins al 1975 amb la seva mort, la proclamació del Rei Joan Carles com a successor, el començament de la democràcia i el naixement de la Constitució actual.

Ben al contrari d'allò que havia passat altres vegades a la història, al 1975 el pas del règim autoritari al règim constitucional es va realitzar de forma pacífica.

La transició va tenir lloc sota les normes fixades pel règim anterior, malgrat inspirar-se el nou règim polític en principis i valors radicalment diferents dels que es recolli-en en aquelles normes.

Durant el període de temps que va des del 1975 fins el 1978 es va treballar per tal de crear unes bases sòlides d'un sistema polític democràtic. La finalització d'aquest període va arribar el dia 6 de desembre de 1978 quan el text constitucional creat per la Comissió Mixta del Congrés-Senat es va sotmetre a referèndum popular i va ser aprovat.

4.5.2. Caràcter de la Constitució

La Constitució de 1978 fixa uns principis i uns valors que han de ser respectats per tot l'ordenament jurídic. Aquests principis i valors són la font originaria de la que deriven totes les altres normes jurídiques existents.

Aquest plantejament significa que la Constitució té un caràcter normatiu o el que és el mateix, que la Constitució té caràcter de norma jurídica, però no d'una norma jurídica qualsevol sinó que és la primera de totes les normes jurídiques existents en el nostre ordenament.

A més a més els preceptes constitucionals són exigibles per vies jurídiques. L'aplicació del text constitucional és exigible tant pels poders públics encarregats d'aplicar el dret com pels tribunals. Els preceptes constitucionals poden ser invocats directament en els tribunals sense necessitat d'una llei que els desenvolupi.

A partir d'aquest plantejament és quan sorgeix la necessitat de crear una branca del dret que reguli tots els aspectes recollits al text constitucional.

El dret constitucional comprèn tot el conjunt de normes que regulen les institucions polítiques de l'estat i els drets i llibertats bàsics dels ciuta-dans.
4.5.3. El Tribunal Constitucional

El màxim òrgan encarregat de fer complir i d'interpretar la CE és el Tribunal Consti-tucional que està format per 12 Magistrats. En té tres funcions principals:

1. Resoldre els Recursos d'Insconstitucionalitat que es poden donar quan una llei és contraria a la Constitució, ja sigui pel seu contingut o pel procediment seguit en la seva elaboració.

2. Resoldre els Recursos d'Amparament que es soliciten quan una persona considera que li han violat qualsevol dret fonamental com pot ser el dret a la igualtat, el dret a la intimitat, etc.

3. Resoldre les Qüestions d'Inconstitucionalitat que es produeixen quan un jutge no pot seguir un procediment ja en marxa perquè considera que la llei que ha d'aplicar és contraria a la Constitució.

Esto no es acabar con el terrorismo, esto es abonarlo. Y también supone poner en peligro al gobierno democrático del Líbano. Algunos ya apuntan a que el verdadero interés de Israel es hacerse con el control del río Litani, y el último anuncio de Israel parece confirmar esta teoría. Es la guerra del agua.

El terrorismo es la gran excusa de los neocon's y compañía, pero ¿que moral es la de esta gente, que considera lícito disparar a un niño porque hay un supuesto terrorista detrás?


Hay una perspectiva verdaderamente atroz del conflicto de Gaza: las secuelas que el conflicto está provocando en los niños. El capricho del destino de nacer en esa convulsa región, ya hace que su infancia sea inimaginable para nosotros. Habíamos leido que los niños de Gaza “juegan a ser milicianos de Hamás y Al Fatah”, y que sus muñecos son armas. En estos días conocemos además las terribles cifras de los que mueren por efecto de las bombas. Y hay otras historias escalofriantes:

Un equipo de la Cruz Roja logró entrar por primera vez en la tarde de ayer a varias casas del barrio de Zaytun (ciudad de Gaza) alcanzadas por los bombardeos de las fuerzas israelíes, donde encontraron cadáveres, heridos y niños extremadamente débiles.
La autorización para que el CICR y ambulancias de la Media Luna Roja Palestina accedieran a esas víctimas llegó cuatro días después de haberla solicitado, [...]
“El equipo conjunto encontró en una de las casas a cuatro niños pequeños al lado de su madre muerta. Ellos estaban tan débiles que no podían mantenerse en pie” , -cuenta El Universal.

¿Que hay de aquellos que conviven con la guerra sin morir en ella? El responsable de Unicef ha contado que el asedio de Israel está teniendo consecuencias muy importantes en ellos. Pasan días sin dormir, cuando lo hacen sufren pesadillas, no se atreven a despegarse de sus padres... Incluso hay “niños y niñas que han perdido a uno o ambos progenitores, cuyos hogares han sufrido daños, que han sido desplazados, que carecen de los equipos y los servicios médicos necesarios, comida, agua, etc. ”

También Save the Children ha alertado del enorme estrés que sufren: “La cifra de niños que han muerto ha llegado ya a la centena sin contar con los fallecidos en los ataques a las escuelas. Los niños más pequeños están sufriendo lo peor de esta crisis. Están bajo un estrés enorme, no pueden dormir y algunos están en tal estado de 'shock' que no son capaces de llorar”.

El gobierno español debería exigir la creación de un corredor humanitario que pudiera sacar de la ciudad, por lo menos a los niños. Y si no lo hace deberíamos hacerlo nosotros.

***[/g]

yoouuup